Personal de serveis socials, escoles bressol, OAC, biblioteques i del servei de Feminismes es va manifestar ahir pel centre de Barcelona per exigir la renegociació del conveni col·lectiu. El govern no els va rebre. L’oposició, sí.
Ahir al matí, Barcelona va veure com més d’un miler de treballadors municipals recorrien el centre de la ciutat per dir-li a l’alcalde Jaume Collboni allò que el seu govern fa mesos que no vol escoltar: que el conveni col·lectiu aprovat el 30 de gener no funciona, que els serveis públics de la ciutat han arribat al límit i que, si no hi ha una negociació real, la mobilització no farà més que créixer.
La marxa, convocada pels sindicats CGT, Intersindical i Àbacos, va aplegar personal de serveis socials, de les Oficines d’Atenció Ciutadana, de les escoles bressol, de l’àrea de Feminismes i de les biblioteques municipals. Dues columnes van sortir de punts diferents, una des de la plaça d’Espanya i l’altra des del carrer de València, per trobar-se davant la facultat de la UB, a la plaça de la Universitat, i avançar plegades fins a la plaça de Sant Jaume. Allà, davant de l’Ajuntament, van llegir un manifest i van exigir al govern que s’assegui a negociar.
El conveni que ho ha encès tot
L’origen del conflicte és un text aprovat fa menys de tres mesos amb el suport de CCOO, UGT i CSIF, però sense el vistiplau dels sindicats que ara encapçalen la protesta. El govern de Collboni el va presentar com un avenç: la jornada laboral baixava a 35 hores setmanals per a la majoria de col·lectius. El problema és que la lletra petita explica una altra història.
Els treballadors sostenen que les 35 hores s’apliquen de manera desigual, afavorint els cossos de seguretat però perjudicant el personal d’atenció directa. El nou text, a més, retalla drets de conciliació i flexibilitat en sectors que ja suporten una càrrega emocional molt alta i consolida la precarietat en serveis on treballen sobretot dones. La plantilla és insuficient, les ràtios a les escoles bressol estan desbordades i les externalitzacions no s’aturen. Més feina, menys drets i un govern que, fins ara, no ha fet cap gest.
Collboni no els va rebre. L’oposició, sí
És aquí on la jornada d’ahir agafa un significat que va més enllà del conflicte laboral. La Intersindical havia registrat el 18 d’abril una instància a l’Ajuntament per demanar que el govern els rebés al final de la manifestació, a la plaça de Sant Jaume. La resposta va ser el silenci. Cap representant de l’executiu municipal no va aparèixer.
En canvi, a les portes de l’Ajuntament sí que hi havia representants polítics. Però eren de l’oposició. Regidors de Junts, ERC i Barcelona en Comú van rebre els manifestants i van escoltar les seves demandes. Des de Junts van recordar que el seu grup ja havia votat en contra del conveni perquè consideraven que deixava col·lectius clau sense cap resposta concreta. Des d’ERC van remarcar que la qualitat dels serveis públics i les condicions de qui els sosté van lligades, i que el que ahir es veia al carrer és el resultat directe d’ignorar la plantilla. Els Comuns van expressar la mateixa preocupació.
Els tres grups estudien forçar un ple extraordinari perquè el govern doni explicacions públicament. Els números hi són: per convocar-lo calen onze regidors, una xifra que Junts pot assolir en solitari, o que ERC i els Comuns poden reunir sense cap dificultat.
La pròxima parada: la vaga general
La Intersindical ha deixat clar que la manifestació d’ahir és un pas, no un punt d’arribada. Si el govern municipal continua sense moure fitxa, l’avís ja és sobre la taula: vaga general a l’Ajuntament. I ho diuen seriosament. El conflicte fa mesos que escala, les bibliotecàries ja havien fet vaga el dia abans pel seu compte, i ahir el salt va ser evident, tant pel nombre de persones com per la unitat d’uns col·lectius que fins ara s’havien mobilitzat per separat.
Collboni té ara dos fronts oberts alhora. El dels treballadors, que avisen que han arribat al límit. I el del consistori, on l’oposició té els vots per forçar un ple que no li serà còmode. De moment, el govern ha optat pel silenci. Però quan més d’un miler de persones criden a les portes de l’Ajuntament, aquest silenci no pot durar gaire.
