No fa falta alçar la veu per deixar petjada. Petritxol ho sap des de fa segles. Estret, breu, quasi discret, aquest corredor que va del Pi a Portaferrissa —a tocar de les Rambles— és un dels racons més vius i més propis del centre de Barcelona. No competeix amb les avingudes amples del costat. No necessita grans aparadors. La seva força és una altra: la d’acumular capes sense perdre cap d’elles.
L’origen del carrer va a l’edat mitjana, quan encara era un carreró sense sortida encaixat en el teixit urbà. La ciutat va créixer al seu entorn, va obrir passos, va canviar de pell, i Petritxol va trobar continuïtat. Però no es va eixamplar. Va créixer cap endins. Primer, pas; després, comerç; més tard, refugi d’oficis i d’artistes; finalment, escenari d’una Barcelona íntima que no es deixa reduir a postal.
La xocolata i la Sala Parés
Hi ha una litúrgia que el carrer porta incrustada a les pedres: la xocolata calenta. Entrar a Petritxol en ple hivern és acceptar un ritual senzill i vell: el fred a fora, el vapor a dins, la conversa que baixa de ritme. Les xocolateries han estat durant dècades un punt de retrobament, una excusa per tornar, una contrasenya compartida entre veïns i visitants que no caducarà.
Però el carrer no viu sol del sucre. L’art hi ha fet arrels profundes. La Sala Parés porta tant de temps aquí que forma part del paisatge com les pedres del paviment. Per allà va passar Picasso. Per allà van circular pintors, marxants i curiosos amb la naturalitat pròpia dels llocs on el talent ha arrelat de veritat. Un carrer tan estret sembla fet per a la conversa propera, per a la mirada atenta, per al comentari dit en veu baixa just davant d’un quadre.
Les parets que expliquen
Hi ha un detall que Petritxol no comparteix amb gaires carrers de Barcelona: les seves parets parlen. Plaques, rajoles i noms incrustats als murs que, llegits amb calma, componen gairebé una biografia del carrer. Escriptors, músics, artistes lligats a la vida cultural de la ciutat. No són decoració: són proves que aquest corredor ha actuat durant segles com una artèria de memòria col·lectiva.
El gran canvi de caràcter va arribar amb la peatonalització. Petritxol va deixar de ser un pas per convertir-se en un lloc on quedar-s’hi. La gent hi baixa el pas, mira els aparadors, entra a les xocolateries, s’atura davant de les plaques. És un carrer que convida a anar a poc a poc, cosa no gens habitual en un centre tan agitat com el de Barcelona.
Avui Petritxol continua sent tot això alhora: tradició, turisme, art i vida de barri. No és un escenari congelat, sinó un lloc que segueix bategant. Cada època hi ha deixat quelcom; res no ha esborrat el que hi havia abans. La força del carrer és precisament aquesta: sumar sense perdre el fil. Petritxol no es visita. S’escolta, s’olora, es tasta.









