El director d’OKDIARIO recomana als populars que guardin silenci sobre les pensions fins després del 29-N. No perquè no en tingui una opinió, sinó perquè hi ha deu milions i mig de pensionistes i convé no espantar-los abans que passin per les urnes.
A Eduardo Inda cal reconèixer-li una virtut que escasseja en política: de tant en tant diu en veu alta allò que normalment es comenta en veu baixa.
Va passar dimecres a Horizonte. Iker Jiménez li preguntava pels errors que estava cometent el PP en la precampanya quan va aparèixer el tema que aquests dies té Gènova buscant desesperadament el botó del silenci: les pensions.
La portaveu del PP al Congrés, Ester Muñoz, havia estat massa clara. Va assegurar que el sistema actual «no funciona», que «petarà» i que cal emprendre una reforma «amb valentia». Feijóo feia hores que intentava recollir els vidres: amb les pensions «ni una broma», havia dit, tot prometent mantenir-ne la revalorització d’acord amb l’IPC. Aquest dijous ho ha tornat a intentar des de Brussel·les: «Les pensions són innegociables i prou; s’ha acabat».
Aleshores va aparèixer Inda amb una solució molt més senzilla que reformar el sistema de pensions: reformar el calendari.
Que el PP calli.
No per sempre, naturalment. Tampoc no cal exagerar. Només fins que hàgim votat.
Inda va demanar que els populars parlessin del tema «el 30 de novembre, l’1 de desembre, el 10 de gener», quan ja estiguessin formant Govern. I va explicar-ne el motiu amb una sinceritat commovedora: estem parlant de deu milions i mig de pensionistes i de les seves respectives famílies.
Aquí hi ha el problema.
No les pensions. Els pensionistes.
Concretament, el pèssim costum que tenen de votar.
Durant anys ens havien fet creure que les campanyes electorals servien precisament per a això: perquè un partit expliqués què pretén fer si governa i els ciutadans decidissin després si li concedeixen la seva confiança. Inda proposa invertir el procediment. Primer, concediu-nos la confiança. Després ja veurem què en fem.
Fins i tot Iker Jiménez es va quedar perplex. «Què passa, Inda? Que un polític no ha de ser franc?», li va preguntar.
La resposta va ser magnífica: franc sí, però abans. «Has de ser franc fa vuit mesos, però ara calla amb les pensions, que és un tema sensible».
La sinceritat, per tant, no és una virtut. És una temporada de l’any. Com les maduixes.
Hi ha mesos en què convé consumir-ne i d’altres en què pot caure malament.
Pedro Sánchez va aprofitar el fragment per acusar el PP i Vox de voler «mentir als jubilats fins al 29-N i, després, retallar les pensions». Inda no va anunciar cap retallada ni va revelar cap pla secret del PP.
Ni tan sols cal atribuir-l’hi.
El que és veritablement extraordinari és allò que sí que va dir.
Perquè, després de la polèmica, va tenir l’oportunitat perfecta per explicar que se l’havia entès malament. I no ho va fer. Es va definir com una mena d’assessor electoral gratuït del PP i va explicar que el partit té una «tendència patològica a ficar la pota en campanya electoral». La seva recepta continuava sent la mateixa: no parlar ara de les pensions.
Cal reconèixer que, com a consultor polític, Inda és barat i pràctic.
El PP té un problema amb les pensions. Ester Muñoz anuncia que el sistema «petarà». Feijóo garanteix que s’actualitzaran d’acord amb l’IPC, però no concreta quina reforma estructural pretén fer.
La solució? No respondre.
Es pot aplicar a tot.
Sanitat? El 30 de novembre.
Dependència? Al gener.
Impostos? Quan s’hagi format el Govern.
Drets laborals? No ens posem ara a parlar de qüestions tècniques.
Pensions? Home, precisament d’això no en parlarem davant dels pensionistes.
El programa electoral es podria reduir així a un sobre tancat amb una inscripció en lletres grans: «NO OBRIR FINS DESPRÉS DE VOTAR».
Ens estalviaríem debats, entrevistes, programes econòmics i fins i tot periodistes fent preguntes incòmodes. N’hi hauria prou de posar el candidat davant d’una bandera, fer-lo caminar lentament cap a una càmera i afegir-hi música de Hans Zimmer.
Però l’episodi té una altra lectura menys divertida.
El sistema públic de pensions afronta reptes reals. La població envelleix, augmenta el nombre de jubilats i qualsevol Govern haurà de garantir durant les pròximes dècades uns ingressos suficients per sostenir-lo. Debatre com fer-ho és perfectament legítim. El que resulta difícil de defensar democràticament és que aquest debat s’hagi de celebrar després de demanar el vot i no abans.
Feijóo té tot el dret a defensar una reforma. Ester Muñoz té dret a considerar insostenible el model actual. I l’esquerra també haurà d’explicar com pensa finançar-lo a llarg termini.
Però precisament per això existeixen les eleccions.
Per preguntar.
Per respondre.
I després votar.
El que va passar a Horizonte resulta tan revelador perquè Inda va acabar formulant, sense gaires ornaments, una temptació tan antiga com la política: no dir a l’elector allò que li pugui fer canviar d’opinió.
I després hi ha la deliciosa ironia final.
Inda volia ajudar el PP a aconseguir que ningú parlés de pensions durant la campanya.
Vint-i-quatre hores després, en parlava Pedro Sánchez, en parlava Feijóo, en parlava Óscar Puente, en parlaven les televisions, en parlaven els diaris i el vídeo circulava pertot arreu.
Com a assessor electoral gratuït, ha aconseguit exactament el contrari del que pretenia.
Potser la pròxima vegada també hauria de provar el seu propi consell.
Callar.
