La mobilització antifeixista del 18 d’octubre va convertir els carrers de Sorocaba en un espai de memòria, poesia i reivindicació democràtica. Davant del llegat de Jair Bolsonaro i de la candidatura presidencial del seu fill Flávio, els manifestants van defensar un altre projecte de país: un en què la vida, els drets socials i la sobirania popular valguin més que l’autoritarisme, els privilegis i la nostàlgia de la força.
El diumenge 18 d’octubre, Sorocaba va tornar a demostrar que la disputa política brasilera no es limita als platós de televisió, als discursos curosament assajats dels candidats ni a les xifres que apareixen a les enquestes. També es lliura a les places, als carrers i en la decisió d’aquells que, tot i conèixer el cansament que provoca la política i les decepcions de la democràcia, es neguen a acceptar que el futur del país s’hagi de construir sobre la por, l’odi i l’exclusió.
La concentració va començar cap a les tres de la tarda a la Praça da Bandeira. Des d’allà, els participants van caminar fins al Fórum Velho, a la Praça Frei Baraúna, on la mobilització va acabar aproximadament a les cinc. Hi havia militants, representants polítics, moviments socials i ciutadans que hi van acudir per convicció, per memòria o per la necessitat d’expressar públicament un rebuig que no cap en la resignació privada.
No era una celebració sense preocupacions. Era una manifestació antifeixista en un país que coneix massa bé el preu de normalitzar els discursos autoritaris. I era, a més, un acte de suport a Luiz Inácio Lula da Silva en la recta final d’unes eleccions presidencials en què la possibilitat que un altre Bolsonaro arribi al poder torna a posar en primer pla preguntes que el Brasil encara no ha acabat de respondre: quina democràcia vol ser, quins drets està disposat a defensar i quina part del seu passat s’entesta a repetir.
La memòria d’un país que no es pot permetre oblidar
Parlar d’antifeixisme al Brasil no és invocar una etiqueta abstracta per adornar una disputa electoral. És parlar de les conseqüències concretes de la política quan el menyspreu pels drets humans es converteix en una demostració de força, quan la desigualtat es presenta com una fatalitat i quan les institucions democràtiques són tractades com a obstacles que cal doblegar.
Durant la presidència de Jair Bolsonaro, entre el 2019 i el 2022, l’enfrontament amb les institucions, l’hostilitat envers la premsa, els atacs al sistema electoral i la retòrica d’exaltació militar van ser elements recurrents del seu discurs públic. L’expresident va convertir la sospita sobre la democràcia en una eina de mobilització política i va fomentar una relació d’enfrontament amb les institucions que havien de fiscalitzar l’exercici del poder.
No es tracta d’afirmar que tots els seus votants compartissin cadascuna de les seves declaracions ni de reduir milions de persones a una sola motivació. Es tracta d’avaluar un dirigent per les seves decisions, les seves paraules i les seves conseqüències. I el balanç d’aquell Govern conté episodis que no es poden esborrar amb l’amnèsia interessada d’una campanya electoral.
Un dels més dolorosos va ser la gestió de la pandèmia de la COVID-19. Mentre el país travessava una emergència sanitària de dimensions històriques, Bolsonaro va minimitzar reiteradament la gravetat de la malaltia, va promoure tractaments sense eficàcia demostrada contra la COVID-19 i va entrar en conflicte amb les mesures sanitàries adoptades per les autoritats locals. La vacunació, en lloc de tractar-se únicament com una prioritat de salut pública, va quedar atrapada en una disputa política alimentada des de la mateixa Presidència.
La Comissió Parlamentària d’Investigació sobre la pandèmia va examinar l’actuació del Govern i va recomanar que Bolsonaro i altres persones fossin processats per una sèrie de conductes que va considerar greus. Aquelles recomanacions no equivalien, per si soles, a condemnes judicials, però van deixar constància institucional de les preguntes que el país tenia dret a formular sobre les decisions preses durant l’emergència.
Darrere de cada xifra hi va haver una família que va rebre una trucada, un llit buit, un comiat impossible o una persona que va morir sense que els seus éssers estimats la poguessin acompanyar com es mereixia. El Brasil va superar les 700.000 morts associades a la COVID-19. Cap article polític no pot atribuir cadascuna d’aquestes morts a un sol governant; tampoc no és acceptable fingir que les decisions del poder executiu no van tenir importància en una crisi sanitària d’aquesta magnitud.
A Sorocaba, les crítiques al llegat de Bolsonaro van formar part del contingut polític de la mobilització. La memòria de les víctimes de la pandèmia no va aparèixer com un afegit sentimental, sinó com una qüestió de responsabilitat pública: què va fer l’Estat quan la població necessitava informació fiable, coordinació sanitària i un lideratge capaç de prendre’s seriosament l’amenaça.
Recordar no torna la vida a les persones que van morir. Però l’oblit pot facilitar que les mateixes actituds tornin al poder amb un altre nom, un altre eslògan i una nova campanya publicitària.
Poesia, educació i drets: què es va dir al carrer
La manifestació no va ser únicament una successió de consignes partidistes. Hi va haver intervencions polítiques i recitals de poesia, moments en què la paraula artística va compartir espai amb la denúncia i la reivindicació col·lectiva.
La presència de la poesia és important perquè recorda una cosa que el llenguatge polític més agressiu intenta esborrar: les persones no són únicament electors, estadístiques o peces d’una estratègia electoral. Són vides que narren, imaginen, pateixen i construeixen significats en comú. La cultura no és un luxe reservat als temps tranquils; també és una manera de disputar l’espai públic quan la política pretén reduir-ho tot a l’obediència, l’enfrontament i la força.
Durant l’acte es van expressar crítiques al bolsonarisme, a la gestió de la pandèmia i a les amenaces contra els drets socials. La defensa de l’educació, de les universitats, de la ciència i de les minories va ocupar un lloc en aquesta reivindicació de país. També hi va tenir cabuda la idea que una societat democràtica ha de protegir aquells que històricament han estat empesos als marges, en lloc de convertir-los en objectius fàcils per aconseguir aplaudiments.
No disposo d’una transcripció verificable de totes les intervencions ni dels poemes que es van sentir aquell dia; per això, no seria honest atribuir frases literals als participants. Però el sentit general de l’acte era recognoscible: la democràcia no es pot limitar al dret de votar cada quatre anys. També exigeix poder estudiar, treballar, accedir a la salut, viure sense discriminació i exercir drets sense que la identitat, l’origen o la situació econòmica d’una persona es converteixin en motius de persecució.
L’educació pública i la universitat, en particular, representen una disputa pel futur. Un país que inverteix en coneixement amplia la capacitat dels seus ciutadans per decidir, qüestionar i transformar la seva realitat. Un projecte polític que converteix docents, investigadors i estudiants en adversaris culturals alimenta una sospita perillosa: la que una societat és més fàcil de governar quan els seus ciutadans tenen menys eines per comprendre-la.
La ciència tampoc no es pot convertir en enemiga per conveniència electoral. La pandèmia va mostrar fins a quin punt la desinformació, la improvisació i el menyspreu per les proves poden tenir conseqüències humanes. Defensar la ciència no vol dir considerar-la infal·lible; vol dir reconèixer que els problemes complexos necessiten coneixement, debat rigorós i decisions sotmeses a la realitat, no a la necessitat de satisfer l’ego d’un dirigent.
El símbol nacional i la disputa per qui representa el Brasil
Hi va haver una imatge especialment poderosa en la manifestació: la bandera brasilera compartint espai amb banderes vermelles, símbols de moviments socials i una bandera de l’arc de Sant Martí. No cal repetir aquesta imatge a cada apartat per entendre’n el significat. N’hi ha prou d’aturar-s’hi i reconèixer la contradicció que conté.
Durant anys, sectors del bolsonarisme han presentat el verd i el groc com si fossin una propietat política exclusiva, una credencial de pertinença que separaria els brasilers suposadament patriotes d’aquells que serien els seus adversaris. El nacionalisme s’ha utilitzat així com una frontera moral: uns s’atribueixen el dret de representar la nació i els altres queden retratats com a enemics, traïdors o ciutadans de segona categoria.
Però una bandera no pertany a cap partit, família política ni corrent ideològic. No pot ser propietat privada d’aquells que l’exhibeixen als seus actes ni un instrument per expulsar simbòlicament de la comunitat nacional aquells que discrepen d’ells. La sobirania popular significa, precisament, que el país pertany a la seva ciutadania plural, incloses les persones que defensen els drets laborals, les polítiques socials, la igualtat racial, la diversitat sexual, l’educació pública o posicions polítiques contràries al bolsonarisme.
Per això, la imatge de Sorocaba va tenir força: no perquè una combinació de colors resolgués les diferències ideològiques, sinó perquè mostrava que la identitat brasilera no ha d’estar subordinada necessàriament a un únic projecte polític. La bandera nacional i les banderes de les lluites socials podien compartir el mateix espai sense anul·lar-se mútuament. La democràcia consisteix també en aquesta convivència entre símbols, històries i aspiracions diferents.
I aquí apareix una de les contradiccions més greus de cert nacionalisme bolsonarista: la facilitat amb què s’invoca la pàtria mentre es promouen discursos de submissió a líders estrangers o se celebra la possibilitat que una potència imposi la seva voluntat al Brasil. En el debat públic han circulat imatges d’actes bolsonaristes amb representacions de míssils i expressions que reclamaven una intervenció militar nord-americana contra el país. Si algú converteix una fantasia d’atac estranger en una demostració de lleialtat política, la paraula patriotisme perd el sentit i queda reduïda a una escenografia.
No hi ha patriotisme a desitjar la humiliació de la pròpia nació per perjudicar l’adversari intern. No hi ha sobirania a celebrar que un altre país decideixi el destí de milions de brasilers. I no hi ha defensa de la pàtria a tractar com a enemics els ciutadans que no s’agenollen davant d’un líder.
Jair Bolsonaro: un llegat que no es pot blanquejar amb nostàlgia
La campanya de Flávio Bolsonaro pretén convertir el cognom familiar en una herència política legítima. Però el cognom també arrossega una història que no desapareix pel fet que canviï el candidat, s’actualitzin els cartells o es presenti una nova versió del mateix discurs.
El Govern de Jair Bolsonaro va deixar una llarga llista de conflictes amb les institucions democràtiques. El 2023, el Tribunal Superior Electoral el va declarar inelegible durant vuit anys per abús de poder polític i ús indegut dels mitjans de comunicació en relació amb una reunió amb ambaixadors en què va qüestionar sense proves la fiabilitat del sistema electoral brasiler. La decisió va ser una resolució de la Justícia Electoral, no pas una simple discrepància entre partits.
Posteriorment, les investigacions sobre els intents d’impedir el traspàs del poder i sobre la trama colpista van portar la Fiscalia i els tribunals a examinar les actuacions de Bolsonaro i dels seus aliats. La responsabilitat penal s’ha d’establir en els processos corresponents i d’acord amb les decisions judicials. Però l’existència d’aquestes investigacions i actuacions institucionals constitueix, per si mateixa, una realitat política que no es pot esborrar amb la consigna que l’expresident hauria estat simplement un adversari del sistema.
La paradoxa és evident: un moviment que afirma lluitar contra una suposada dictadura ha convertit en una de les seves principals banderes la desconfiança envers les eleccions, els atacs als tribunals i la reivindicació d’una intervenció militar contra l’ordre democràtic. Criticar els jutges o defensar reformes institucionals és legítim en una democràcia. El que no ho és és convertir la derrota electoral en una excusa per deslegitimar les regles del joc o encoratjar la ruptura de l’ordre constitucional.
A tot això s’hi afegeixen les conseqüències de les polítiques ambientals d’aquells anys. El 2019, l’Institut Nacional d’Investigacions Espacials va registrar un fort augment de la desforestació amazònica respecte de l’any anterior. La pressió sobre els territoris indígenes, l’expansió de les activitats il·legals i el deteriorament de les condicions de protecció ambiental van contribuir a una crisi que no es pot entendre únicament com una discussió entre ecologistes i productors. L’Amazònia té conseqüències per al clima, la biodiversitat, les comunitats que hi viuen i el futur econòmic del mateix país.
La crisi humanitària del poble yanomami va ser una altra de les ferides d’aquell període. Les denúncies sobre l’expansió de la mineria il·legal, la inseguretat alimentària i la insuficiència de l’atenció sanitària van revelar el cost d’abandonar territoris vulnerables a la violència i a la degradació ambiental. Les responsabilitats s’han d’avaluar amb rigor, però cap avaluació seriosa no pot excloure el paper de l’Estat i les decisions preses pels qui el dirigien.
El problema del bolsonarisme no es redueix a una declaració escandalosa o a una polèmica aïllada. És una concepció del poder que, massa sovint, ha tractat la protecció ambiental com un obstacle, la diversitat com una amenaça, les institucions com a adversaris i la política social com una concessió sospitosa. Aquesta concepció és la que fa tan inquietant la possibilitat que un altre membre de la família arribi a la Presidència.
