Hi ha avenços que les dades celebren.
I d’altres que exigeixen sostenir-los en el temps.
El 2026, Espanya registra un dels nivells més baixos d’abandonament educatiu de la seva història recent, un indicador que reflecteix l’impacte de polítiques públiques orientades a reforçar la permanència en el sistema formatiu. La reducció és significativa, però no homogènia ni definitiva.
El descens de l’abandonament no implica la seva desaparició.
Persisteixen desigualtats que afecten de forma més intensa determinats col·lectius i territoris, on les condicions socials i econòmiques continuen condicionant les trajectòries educatives.
En aquest context, Catalunya ha posat en marxa nous programes dirigits a abordar aquestes bretxes de forma específica, combinant formació, inserció laboral i suport social. L’objectiu no és només retenir, sinó reconnectar aquells que han quedat fora del sistema educatiu.
Aquesta estratègia introdueix un canvi rellevant.
L’educació deixa d’entendre’s com un recorregut lineal per assumir que hi pot haver interrupcions, retorns i trajectòries diverses. El sistema comença a adaptar-se a realitats més complexes, on la continuïtat no sempre és possible, però sí recuperable.
L’impacte d’aquestes polítiques es percep també en històries individuals: persones que, després d’abandonar els seus estudis, troben noves vies per reconstruir la seva formació i projectar un futur diferent. Aquestes trajectòries, encara minoritàries, assenyalen una direcció possible.
Des d’una perspectiva progressista, el repte és clar.
No n’hi ha prou amb reduir xifres.
És necessari garantir que la millora es tradueixi en igualtat real d’oportunitats.
Espanya ha avançat.
Però el repte ja no és només reduir l’abandonament.
És evitar que els qui es queden enrere ho facin de forma definitiva.
