Quan la cacera es converteix en política, deixa d’importar la vida de la ciutadania. Ja no importen l’habitatge, els salaris o la dignitat. Tot passa a girar entorn del poder: qui l’exerceix, qui controla la justícia, qui domina els mitjans de comunicació i qui maneja els instruments financers.
Tot queda en mans dels de sempre.
Els hereus d’una cultura política que enfonsa les seves arrels en l’autoritarisme, la mesquinesa i la traïció. Una tradició que té noms propis: Ferran VII, el rei feló que va lliurar el país a Napoleó Bonaparte; o Francisco Franco, la dictadura del qual no només va sembrar repressió i mort a Espanya, sinó que va empènyer milers de compatriotes a l’exili, als camps de concentració nazis i a les cunetes, afusellats per la maquinària de la Falange Espanyola. Una herència que mai no va desaparèixer del tot, que simplement va aprendre a adaptar-se i que avui torna a obrir-se pas alimentada per la desmemòria, la desinformació i la degradació del pensament crític.
Avui, la veritat importa menys que mai. La informació ja no es contrasta: es consumeix. Ningú no vol llegir llibres. I, tanmateix, s’ha instal·lat la idea que n’hi ha prou amb «informar-se» a través de xarxes socials saturades de boles, mentides i misèria moral.
Aquest circ no informa: devora.
George Orwell ho va advertir a 1984: no cal cremar llibres si aconsegueixes que ningú no vulgui llegir-los. Ja no cal perseguir biblioteques. N’hi ha prou amb ridiculitzar la cultura, convertir el pensament en alguna cosa inútil i substituir el coneixement per soroll.
Avui la cultura no està de moda.
Ho està l’espectacle.
Ho està la superficialitat.
Consumim sense pensar. Canviem de roba, d’idees, d’amics, de principis, amb la mateixa facilitat amb què llisquem una pantalla. Tot és substituïble. Tot és d’un sol ús.
Fins i tot la dignitat.
Jo en això no hi soc.
No hi he estat.
I no ho permetré.
Perquè cada renúncia —cada silenci, cada concessió— acaba sent interpretada com a feblesa. I ja hem cedit massa.
L’amor no debilita.
Els principis no debiliten.
La veritat no debilita.
El que debilita és oblidar.
Oblidar els errors.
Oblidar els moments durs.
Oblidar la capacitat d’aixecar-se.
Per això l’única resposta possible és educar-se, avaluar-se, llegir. Llegir amb intensitat. Amb passió. Poesia, prosa, teatre. Pensar.
Però passa el contrari.
Treballadors defensant qui destrueix els seus drets.
Persones homosexuals recolzant partits que els assenyalen.
Dones legitimant discursos que erosionen les seves pròpies conquestes.
Immigrants creient que qui els rebutja els donarà protecció.
No és una paradoxa.
És una derrota cultural.
Formacions com Vox o el Partit Popular han entès alguna cosa essencial: no cal convèncer, n’hi ha prou amb activar emocions. Por. Ira. Identitat ferida.
I quan això passa, la raó desapareix.
El problema no és només Espanya. N’hi ha prou amb mirar Donald Trump als Estats Units o Vladímir Putin a Rússia. El patró es repeteix: desinformació, manipulació i una ciutadania cada vegada més vulnerable.
Mentrestant, creix una cultura tòxica alimentada per certs mitjans digitals, hereus de pràctiques periodístiques fosques, que intoxiquen el debat públic i penetren amb facilitat en les ments més desprotegides.
Però també cal dir-ho: no tot val.
Ni des de la dreta ni des de l’esquerra.
El radicalisme, vingui d’on vingui, destrueix. La política no pot ser una trinxera permanent. Necessita consens, diàleg, exigència i honestedat.
Exigir que es treballi.
Exigir que es compleixin les normes.
Combatre la corrupció, vingui d’on vingui.
Assenyalar tant qui abusa del sistema com qui el destrueix des de dins.
Sense excuses.
Perquè la justícia no pot estar al servei d’interessos polítics. Perquè els jutges no poden ser còmplices. Perquè els metges no poden mirar cap a un altre costat. Perquè el sistema no pot continuar alimentant privilegis ni fraus.
La veritat és l’única base possible.
L’honestedat, l’única sortida.
La fermesa, l’única defensa.
El que està en joc no és una ideologia.
És l’equilibri.
És la convivència.
És el futur.
I davant d’això, no hi ha espai per a la indiferència.
Estem davant d’una cultura que normalitza la ignorància, que premia la mediocritat i que obre la porta, una vegada més, al pitjor de la nostra història.
No és soroll.
No és exageració.
És poder.
I l’estan prenent els més abjectes.








