Hi ha decisions que no es planegen. Que apareixen en un moment concret i canvien el rumb de tot. Això és el que li va passar a aquest mestre andalús, en Garci, que va viatjar a Tanzània gairebé per casualitat i va acabar trobant-hi alguna cosa més que una destinació: un motiu.
Avui, la seva iniciativa solidària, que també comparteix a través de xarxes com @villapaletapuebladelrio, ja treballa en diversos centres educatius de l’entorn d’Arusha, millorant condicions bàsiques que aquí es donen per fetes.
«No era el pla… però vaig saber que m’hi havia de quedar»
P. Com va començar tot?
R. Va ser totalment inesperat. Jo estava viatjant i vaig decidir fer un safari a Tanzània. L’últim dia vaig conèixer una noia de Madrid que estava fent voluntariat en una escola a prop d’Arusha. Hi vaig anar… i allà va canviar tot.
Vaig cancel·lar els vols i m’hi vaig quedar. Així va començar.
«Mai no vaig imaginar que un vídeo arribaria tan lluny»
P. En pocs dies va aconseguir recaptar 8.000 euros. Com va passar?
R. Va ser una cosa molt senzilla. Vaig gravar un vídeo i el vaig compartir amb amics i grups de WhatsApp. En qüestió d’hores la cosa es va descontrolar.
Ja no podia ni acceptar més Bizum. Gràcies a amics com «Rasqui» es va moure moltíssim. Jo pensava que arribaríem a mil euros… però allò va ser una altra cosa.
«Quan vaig tornar, vaig entendre que no s’havia acabat»
P. En quin moment va decidir que això anava de debò?
R. En tornar a Espanya. Tenia clar que allò no es quedava allà.
Vaig tornar molt tocat. Amb moltes coses al cap. Em vaig plantejar fins i tot vendre coses meves per continuar ajudant.
Després vaig entendre que calia fer-ho bé, amb seny. I en això estem.
«Més que construir, l’important és el que canvia en ells»
P. Què han aconseguit fins ara?
R. Hem fet coses molt necessàries: menjador, lavabos, aules…
Però el que més em va marcar va ser veure que alguns nois van aconseguir feina després d’una formació en fusteria. Això és el que realment canvia les coses.
«El més bàsic continua sent el més urgent»
P. Què necessiten ara mateix?
R. Venim de mesos complicats allà, amb problemes després de les eleccions.
Però l’urgent continua sent el mateix: aigua, llum, estructures bàsiques. Coses que aquí ni pensem.
«A poc a poc estem millorant el seu dia a dia»
P. Es nota l’impacte en l’alumnat?
R. Sí, és clar. Ara tenen millors condicions, més seguretat, més higiene…
Abans veies cinc nens en un banc per a dos. Això a poc a poc està canviant. Però encara queda molt.
«Allà aprens que no pots imposar la teva manera de veure les coses»
P. Com treballen sobre el terreny?
R. Escoltant. Arribem, preguntem i prioritzem el que ells consideren important.
Les seves necessitats no són les nostres. Cal adaptar-s’hi.
«L’escola aquí ha estat fonamental»
P. Quin paper hi juga la vostra comunitat des d’Espanya?
R. És clau. El CEIP Hipólito Lobato s’hi ha implicat moltíssim.
Una gran part del que aconseguim ve d’iniciatives com la cursa solidària.
Sense ells això no seria possible.
«Compartir no és donar el que et sobra»
P. Què intenta transmetre als seus alumnes?
R. Que compartir és una altra cosa.
Allà, si un té pa i l’altre no, el parteix. Aquí moltes vegades donem el que sobra.
I també que la felicitat no depèn del que tens.
«Volem continuar millorant el més bàsic… i alguna cosa més»
P. Propers objectius?
R. Millorar aules, posar llum, aigua als lavabos, més mobiliari…
I si podem, fer una pista esportiva.
I pintar l’escola, que també importa. Una escola amb color canvia molt.
«M’ha canviat la manera de veure la gent»
P. Què li ha deixat aquesta experiència?
R. M’ha fet tornar a creure en les persones. A pensar que són bones.
A ser més humil. A no jutjar. A entendre millor què significa ajudar.
Molt més que un projecte
El que va començar com un viatge s’ha convertit en una cosa més difícil de definir. No és només cooperació, ni voluntariat, ni una iniciativa puntual.
És, sobretot, una manera diferent de mirar.
I d’actuar en conseqüència.








