Pocs carrers de Barcelona acumulen tanta història en tan poc espai. El Carrer del Bisbe enllaça la Catedral amb la plaça de Sant Jaume en menys de dos-cents metres i resseguix el traçat del decumanus de Barcino, una de les artèries principals de la colònia romana fundada fa més de dos mil anys. No és cap casualitat: és la pervivència d’una estructura urbana que la ciutat no ha abandonat mai.
Aquella vocació de pas entre espais de poder tampoc no s’ha perdut. A l’edat mitjana, la proximitat als grans centres religiosos i civils va convertir la via en un eix de primer ordre. El nom que porta des del segle XVIII ho explica: es diu del Bisbe perquè davant seu hi ha el palau episcopal, residència dels prelats de la ciutat des d’abans del segle XIII. Al mateix segle XVIII el bisbe Josep Climent en va ordenar la reedificació completa, un gest que va reforçar la centralitat eclesiàstica de tot l’entorn.
Un arxiu polític en forma de carrer
Poca gent sap que el Carrer del Bisbe ha tingut almenys cinc noms oficials. Santa Eulàlia, Bisbal, Diputació, Zurbano i Obispo Irurita van ser, en èpoques diverses, la denominació oficial. Cada canvi reflecteix un moment polític diferent: la monarquia borbònica, la centralització del segle XIX, la Guerra Civil, el franquisme i, finalment, la recuperació democràtica que el 3 de setembre de 1982 li va tornar el nom actual.
Llegida així, la via deixa de ser una simple artèria urbana per convertir-se en un registre dels viratges ideològics que Barcelona ha viscut durant segles. La connexió amb 1714 és especialment rellevant: arran de la Guerra de Successió, el nom del Bisbe es va consolidar com a denominació oficial. Aquella derrota va comportar un reordenament del mapa simbòlic de la ciutat.
El pont que sembla medieval i no ho és
La imatge que tothom associa al Carrer del Bisbe és el Pont del Bisbe, aquella passarel·la neogòtica que travessa el carrer i uneix la Casa dels Canonges amb el Palau de la Generalitat. Però el pont no és medieval: el va dissenyar Joan Rubió i Bellver, deixeble de Gaudí, i es va construir el 1928. La seva funció era integrar-se en l’entorn i lligar físicament tots dos edificis institucionals.
A la part inferior hi ha una calavera travessada per una daga que ha generat tota mena d’interpretacions i forma part de les llegendes urbanes del barri. No hi ha una explicació tancada sobre el seu significat, i és precisament aquest misteri el que manté viva la curiositat de visitants i barcelonins. Alguns vianants, per tradició, demanen un desig en passar per sota l’arc.
La paradoxa serveix per entendre tot el barri: el que sembla medieval és sovint una construcció del segle XX pensada per evocar el passat. El Barri Gòtic va ser medievalitzat amb intensitat a finals del XIX i principis del XX. Això no el fa menys valuós, però obliga a distingir entre el que és original i el que es va reconstruir deliberadament.
La Casa dels Canonges i el corredor de poder
La Casa dels Canonges és una peça clau del relat. En origen va ser un conjunt d’habitatges medievals vinculats a l’episcopat; amb el temps va acollir els canonges de la Catedral i, més tard, es va convertir en la residència oficial del president de la Generalitat. Un recorregut institucional que li dona un pes singular en la Barcelona contemporània.
Juntament amb el Palau de la Generalitat, que tanca l’altre extrem del pont, els dos edificis fan del Carrer del Bisbe un autèntic corredor de poder. Durant segles, l’autoritat eclesiàstica, la civil i l’autonòmica hi han deixat petjada.
Avui el carrer és sobretot peatonal i turístic. Serveix de pas entre la Catedral i la plaça de Sant Jaume i concentra visitants a qualsevol hora. No és una via comercial, i aquesta singularitat li dona caràcter propi dins el centre històric. El seu valor no rau només en la bellesa de l’escenari, sinó en la densitat de capes que acumula en menys de dues-centes passes: Roma, l’edat mitjana, 1714, la reconstrucció modernista del gòtic i la democràcia recuperada.
