Hi ha persones que sempre hi són.
Les que ajuden, les que resolen, les que apareixen fins i tot abans que algú demani ajuda.
Les que diuen “jo me n’encarrego” gairebé sense pensar-s’ho.
I al principi… això se sent bé.
Et fa sentir útil, necessari, important.
Com si el teu lloc al món fos sostenir els altres.
Però hi ha un moment més silenciós en què alguna cosa canvia.
Comença a aparèixer el cansament.
La sensació que dones més del que reps.
Que hi ets per a tothom… però no hi ha ningú del tot per a tu.
I aquí, sovint, apareix la culpa només de pensar-ho.
Perquè qui rescata no sol veure’s com algú que es descuida.
Es veu com algú que estima.
Però no tot el que sembla amor… ho és.
De vegades és por de no ser prou.
De vegades és necessitat de ser estimat.
De vegades és una manera apresa de vincular-se:
“Si ho dono tot, no m’abandonaran.”
El problema no és ajudar.
El problema és quan ajudar esdevé automàtic, excessiu… i sense límits.
Quan et fas càrrec del que no et correspon.
Quan justifiques, soluciones, sostens…
i l’altre deixa de responsabilitzar-se.
Sense adonar-te’n, entres en una dinàmica que desgasta:
dones, l’altre s’hi recolza cada cop més, tu t’esgotes…
i acabes sentint-te invisible.
I aleshores passa una cosa que desconcerta molt:
qui sempre ajudava… comença a enfadar-se.
Però no sap ben bé amb qui.
Si amb l’altre per no donar el mateix,
o amb ell mateix per haver donat tant.
Sortir d’aquest lloc no és deixar de ser generós.
És començar a ser més just amb tu.
És preguntar-te:
Estic ajudant o m’estic sobrecarregant?
Això em neix o ho faig per por?
Què passaria si avui no rescato ningú?
Perquè, de vegades, el més difícil no és deixar anar l’altre.
És tolerar el que apareix quan deixes de ser imprescindible.
El veritable canvi no és deixar de cuidar,
sinó aprendre a no desaparèixer en l’intent.
Perquè l’amor sa no rescata.
Acompanya, però no substitueix.
Hi és, però no es sacrifica.
I moltes vegades, el primer rescat necessari…
és deixar de rescatar tothom.
Dra. Cristina Amézaga
Psicòloga i hipnoterapeuta
