A qualsevol societat que aspiri a ser més justa, més cohesionada i amb més oportunitats per a tothom, l’educació és un pilar fonamental. A Catalunya, els docents han estat històricament una peça clau per garantir no només la transmissió de coneixement, sinó també valors de convivència, d’igualtat i de progrés col·lectiu. És per això que el conflicte ofert entre la Generalitat i el col·lectiu cal que s’abordi des del diàleg, la responsabilitat i el reconeixement mutu.
Tothom reconeix el paper dels mestres i professors i l’esforç que han fet els darrers anys, de la mateixa manera que d’altres col·lectius de servidors públics, per fer front a noves realitats, a canvis curriculars i a un increment de les exigències socials i educatives. Tot plegat suposa en el col·lectiu un desgast professional.
També és cert que el país necessita estabilitat educativa. Les famílies i els alumnes no poden quedar atrapats en dinàmiques de confrontació política o sindical. El sistema educatiu requereix d’acords amplis, planificació i capacitat de consens. L’educació no pot esdevenir un camp de batalla partidista.
Els darrers anys s’han impulsat mesures per millorar les plantilles, reduir ratis, avançar en la estabilització laboral i construir nous equipaments. Cal seguir treballant, i és imprescindible fer-ho que el professorat i les institucions tornin a caminar en la mateixa direcció, des del respecte i el compromís compartit amb l’educació pública.
