El Palau Martorell ha obert aquest dijous les portes d’ICONS, una retrospectiva de Steve McCurry que reuneix més d’un centenar de fotografies en gran format. El recorregut abraça quaranta anys de carrera i situa Barcelona, una vegada més, com a destí obligat per a qui segueix la fotografia contemporània d’alt nivell.
McCurry és un d’aquells fotògrafs que no necessita gaire presentació. Va créixer professionalment als marges del reportatge clàssic, amb càmera en mà i poc equipatge, i amb el temps va acabar sent una de les veus visuals més reconeixibles del segle XX. Els seus inicis als anys vuitanta, vinculats en bona part a l’Afganistan i al sud-est asiàtic, el van catapultar a la primera divisió internacional. Des d’aleshores, gairebé no hi ha conflicte, frontera o paisatge humà que no hagi passat pel seu objectiu.
La fotografia com a llenguatge universal
A ICONS hi ha, evidentment, el retrat de Sharbat Gula. La imatge —feta en un camp de refugiats al Pakistan i publicada fa més de quaranta anys— s’ha convertit en un dels símbols visuals del segle. Però la mostra no pivota únicament sobre aquesta peça. Al seu voltant s’estén una selecció àmplia: nens al mig del carrer, mercats de qualsevol racó del planeta, rostres anònims que guarden alguna cosa que costa de definir. Escenes de la vida quotidiana en contextos extrems, fotografiades sense efectisme.
Això és, en part, el que fa singular la mirada de McCurry. La seva obra té una qualitat pictòrica que no es troba gaire en el fotoperiodisme: la composició, la llum i els colors semblen pensats amb una atenció que va més enllà de capturar un moment. I alhora, les seves fotografies no perden mai el pes documental. Expliquen contextos, localitzen emocions, posen cara a situacions que d’una altra manera quedarien en l’abstracció de les notícies.
A la sala, el visitant es trobarà amb imatges fetes en zones de guerra, en pobles sense nom, en fronteres que no surten als mapes. La majoria dels protagonistes viuen en situacions de vulnerabilitat, i McCurry els retrata amb una dignitat que no defuig la realitat però tampoc la converteix en espectacle. En les fotografies de gran format, cada detall —un mocador, una mirada de reüll, la manera com algú agafa un infant— pren una dimensió que en el format original potser passava desapercebuda.
Un espai que aposta pel gran públic
El Palau Martorell ha construït en els darrers anys un model expositiu que busca l’equilibri entre qualitat i accessibilitat. ICONS encaixa bé en aquesta línia: és una exposició que pot interessar igualment a qui coneix l’obra de McCurry de memòria i a qui s’hi apropa per primera vegada. La museografia és neta, sense excés de text ni de recursos audiovisuals que distreguin, i deixa que les imatges ocupin l’espai que els correspon.
La mostra ha obert el 15 de maig i s’espera que es mantingui en cartell durant els propers mesos. La previsió és que tingui bona acollida, com ha passat amb altres exposicions recents al mateix espai. Barcelona, que compta amb una tradició fotogràfica ben arrelada i un públic acostumat a propostes d’aquest nivell, és un bon lloc per a una retrospectiva com aquesta. ICONS no és de les que es visiten amb pressa.
