Aquell dia, vam decidir oferir una mica de respir als nens desplaçats de les regions devastades. Al nostre equipatge portàvem caixes educatives i lúdiques destinades a aquells els somnis dels quals s’havien fet miques contra l’enclusa de la guerra. S’organitzaven tallers aquí i allà; un d’ells, dedicat a l’Astronomia per la pau, buscava desviar aquestes mirades fixes massa aviat en les explosions i les ruïnes. Volíem que els seus ulls abandonessin la terra ensangonada per perdre’s en la immensitat del firmament. Allà dalt, el silenci és vast i acollidor; allà dalt, l’infinit ignora la fúria dels homes; allí dalt, la pau roman eterna, ja que la humanitat encara no ha deixat allí la seva empremta.
Tot i això, un nen es mantenia al marge, tancat en un rebuig ferotge.
Intrigada, m’hi vaig acostar. Una animadora, dissenyadora i professora universitària, animada per la passió de transmetre, intentava amb paciència trencar-ne la cuirassa. Al final, li va suggerir que pintara un grafit compost per paraules de l’espai. És un estratagema que, en general, conquereix els preadolescents: aquest art de la ruptura, amb les seves lletres entrellaçades i recargolades, sembla fer ressò del caos del seu propi món. Al principi reticent, va acabar cedint al moviment del retolador.
Em vaig allunyar per fer una volta pels altres tallers. Quan vaig tornar, mitja hora més tard, el full de grafit s’havia transformat en una cartografia fascinant. El nen, Abdallah, que feia un moment estava abatut, ara estava pendent de cada paraula de la seva professora, bevent-ne de cadascuna. Sota els seus dits, les lletres s’havien transformat en valls: els rius i les ciutats del Líban acabaven de trobar refugi als intersticis del dibuix. Les seves preguntes brollaven llavors com una deu de muntanya que s’obre pas a través de la roca, amb la força indomable d’un guèiser per fi alliberat.
Durant tres hores, el temps semblava aturar-se. Ja no era un dibuix, sinó una expedició. Sota la guia de la seva padrina de les noves terres, Abdallah viatjava d’una regió a una altra, de lletra en lletra. En el paper de Philippa, els colors van acabar desbordant les fronteres nacionals per traçar rutes cap a Europa, la Xina, l’Àfrica… Em vaig quedar sorpresa davant d’aquell fervor geogràfic en un ésser que, uns instants abans, rebutjava el món.
El sol es ponia. Abdallah va haver de reunir-se amb la seva mare, no sense pesar. Mentre recollíem les nostres coses, em preguntava per aquella passió que ho havia encadenat durant tres hores a una ciència tan àrida, allunyant-ho dels jocs i els colors que solen conformar l’univers dels nens. Aleshores els meus ulls es van trobar amb la roba de les famílies desplaçades, penjada als balcons del centre com a estendards d’angoixa. Va ser llavors quan la resposta se’m va revelar, fulminant.
L’exili és un desplaçament ontològic, una “Gaia” que ens expulsa cap a un lloc desconegut i sense cara. Com escriu Edgar Quinet, el veritable exili no consisteix a ser arrencat de la pròpia terra, sinó a viure a casa sense trobar-hi allò que la feia agradable. Per a aquest nen a qui li havien confiscat el present i el futur del qual era il·legible, les trajectòries es tornaven magnètiques. Cercava en aquest mapa improvisat els fragments d’un país que els discursos de segregació havien fet trossos; buscava arrels que el fòsfor havia fos; buscava les empremtes del que hauria d’haver estat i que potser mai no arribarà a saber.
Perquè les identitats necessiten terra. Es construeixen a la verticalitat dels arbres, als fonaments dels edificis, als tresors que s’amaguen i als pilars que sostenen el pes de la història i les oracions de la tarda. S’arrelen en aquesta terra que ja no és només terra vegetal, sinó la pols mateixa dels nostres avantpassats, aquest llim sagrat on s’enterren els cossos dels avantpassats que ens van arribar el desig de continuar la cadena. Això era el que ell rastrejava entre les línies de color i les fronteres de tinta que Philppa el traçava.
Buscava una terra intel·ligible. Volia fronteres dibuixades sobre el paper, ja que allà, si més no, les ordres d’evacuació es quedaven impotents. En aquesta geografia cromàtica, els territoris encara estaven fora de perill. Aquí, al buit d’un traç, l’ametller seguia deixant caure els seus fruits sobre els caps dels nens entremaliats. Omplia la seva angoixa pel buit amb llocs verges, zones «fora del temps» on les bombes no podien arribar.
Aleshores vaig comprendre que, mancant una terra a la qual ja no es pugui pertànyer, es pertany a una terra de paper, l’únic territori les fronteres de feltre del qual encara resisteixen l’estrèpit del món.
Aquest nen m’acompanyarà durant molt de temps. Als seus ulls, on l’exili projecta ombres tristos, sempre veuré el record d’un país que trobarà a faltar eternament. Aquest és el destí dels exiliats de la guerra: éssers suspesos entre dos mons, que busquen en la geografia de l’imaginari un altre atles més clement, una altra pàtria, més visceral, la dels pobles que ja no vomiten els seus habitants i la de les terres que ja no s’empassen la identitat dels Abdallah exiliats.
