El pontífex reivindica públicament el multilateralisme i el dret internacional
Madrid va despertar aquest dissabte convertida en una ciutat suspesa entre la litúrgia i la història. Des de primeres hores del matí, desenes de carrers van quedar parcialment tancades, centenars d’agents van ser desplegats i milers de persones van començar a ocupar els voltants del Palau Reial, de la Catedral de l’Almudena i dels punts principals del recorregut papal. No era només una qüestió de seguretat. Era la consciència d’estar assistint a un esdeveniment que transcendia l’agenda institucional per instal·lar-se al terreny molt més complex de la memòria europea i del present moral d’Occident.
El papa Lleó XIV va aterrar a la Base Aèria de Torrejón poc després de les nou del matí, on el van rebre autoritats civils i eclesiàstiques abans de dirigir-se cap al centre de Madrid enmig d’un ampli dispositiu de seguretat. Al llarg del trajecte, grups de fidels, turistes i curiosos van acompanyar el pas del comboi papal entre banderes espanyoles, pancartes religioses i telèfons mòbils aixecats com si intentessin registrar no només un moment històric, sinó també una certa necessitat col·lectiva d’esperança.
L’agenda oficial va començar amb la recepció solemne al Palau Reial juntament amb els Reis d’Espanya i les principals autoritats de l’Estat. Allí, Lleó XIV va pronunciar un dels discursos políticament més significatius d’aquesta primera jornada. El pontífex va agrair a Espanya “la fidelitat al dret internacional i al multilateralisme, que es tradueix en un compromís actiu amb la pau”, en una referència directa al posicionament espanyol respecte als conflictes a Gaza i a la creixent tensió internacional amb l’Iran.
La frase no va passar inadvertida.
En un context internacional on bona part de les potències occidentals naturalitza la lògica bèl·lica i on el llenguatge diplomàtic sol refugiar-se en ambigüitats calculades, Lleó XIV va triar reivindicar públicament el multilateralisme i el dret internacional. I fer-ho precisament a Madrid, una capital marcada històricament per les ferides de la Guerra Civil, per la llarga nit franquista i per la posterior construcció democràtica, va atorgar a les paraules una densitat simbòlica difícil d’ignorar.
Més tard, el Papa va mantenir trobades privades amb representants del Govern espanyol, membres de la Conferència Episcopal i organitzacions socials vinculades a Càritas. Va ser precisament davant d’un d’aquells centres d’assistència on el franciscà José Luis Sánchez va resumir el sentiment que semblava que recorre bona part dels sectors progressistes de l’Església: “Aquest Papa significa l’obertura de l’Església”.
La jornada va continuar amb una visita a la Catedral de l’Almudena i amb un recorregut acuradament organitzat per les autoritats municipals, que des de la matinada havien engegat restriccions especials de trànsit, desviaments de transport públic i controls d’accés a diversos punts de la ciutat. Segons RTVE, l’operatiu va afectar especialment els voltants del centre històric i de les principals avingudes per on va transitar la comitiva pontifícia.
Però reduir aquesta visita a una qüestió logística seria profundament insuficient.
Perquè el que es va veure aquest dissabte a Madrid també va ser el reflex d’una Europa cansada. Una Europa on milions de persones viuen atrapades entre la precarietat econòmica, l’esgotament emocional i la pèrdua d’horitzons col·lectius. I precisament per això les paraules del Papa van trobar ressò més enllà del catolicisme practicant.
Obediència i pau.
Dos conceptes antics pronunciats avui gairebé com una forma de resistència moral davant d’un continent on ressorgeixen discursos extremistes, nacionalismes agressius i formes cada cop més sofisticades de deshumanització política.
L’advocat i escriptor Blas Ballesteros Sastre reflexionava en diferents mitjans de comunicació que “la veritable força del cristianisme rau en la seva capacitat per consolar, acompanyar i dignificar les persones”. La frase sembla condensar bona part del clima polític i espiritual que envolta aquest viatge papal.
Perquè Lleó XIV no va arribar a Espanya només com a cap d’Estat del Vaticà. Va arribar també com a símbol d’una Església que intenta tornar a mirar cap als pobres, cap als desplaçats, cap als qui sobreviuen en silenci sota les fractures del present contemporani.
I aquesta dimensió va quedar encara més clara durant les trobades socials mantingudes al llarg del dia, on el pontífex va insistir a col·locar la dignitat humana al centre de qualsevol projecte polític o religiós.
Com indicava Ballesteros Sastre en una altra de les seves reflexions publicades durant la visita, «hem deixat de creure als herois. Però com més he deixat de creure en els mites, més he après a creure en les persones». La cita sembla dialogar amb el propi esperit de Lleó XIV: menys grandiloqüència institucional i més humanitat concreta.
La visita continuarà durant els propers dies a Barcelona, Gran Canària i Tenerife. Però aquest primer dia a Madrid ja va deixar una imatge poderosa: la d’una ciutat travessada simultàniament per la solemnitat religiosa, la tensió política i la recerca gairebé desesperada de sentit col·lectiu.
Perquè en temps on el soroll domina la vida pública i on la política moltes vegades sembla reduïda a espectacle i confrontació permanent, escoltar un pontífex parlar de pau, de dret internacional i de dignitat humana s’acaba convertint, inevitablement, en un acte polític.
Oboedentia et PAX.
