L’Albiceleste va estar al límit de l’eliminació, però va reaccionar en els últims minuts de la segona part i es va imposar per 2-1 gràcies als gols d’Enzo Fernández i Lautaro Martínez.
Hi ha partits que semblen destinats a un desenllaç inevitable. Durant bona part de la segona meitat de la semifinal entre l’Argentina i Anglaterra, aquesta era precisament la sensació. La selecció anglesa guanyava, controlava el partit des del punt de vista emocional i veia cada vegada més a prop la possibilitat de disputar una nova final de la Copa del Món. Tanmateix, l’Argentina, acostumada a sobreviure en els moments de més pressió, va trobar forces quan el rellotge semblava convertir-se en el seu pitjor enemic i va transformar una derrota gairebé segura en una èpica victòria per 2-1, assegurant així la seva presència en una nova final mundialista.
La primera part va estar marcada per l’equilibri. Tots dos equips es van estudiar amb cautela, van evitar assumir riscos innecessaris i van protagonitzar una intensa batalla al mig del camp. Anglaterra va aconseguir neutralitzar bona part de la circulació ofensiva argentina, mentre que l’Albiceleste intentava accelerar el joc gràcies a la mobilitat dels seus davanters i a la participació constant de Lionel Messi en la construcció de les jugades.
Les ocasions de gol van ser escasses i el descans va arribar amb el marcador encara sense gols. La tensió, però, era evident. Es tractava d’un d’aquells partits en què qualsevol detall podia canviar completament el destí d’una semifinal.
I aquest detall va aparèixer només començar la segona part.
Al minut 10 de la segona meitat, Anthony Gordon, recentment fitxat pel Barcelona, va aprofitar una bona acció ofensiva d’Anglaterra per obrir el marcador. El gol va desfermar l’eufòria entre els anglesos i va silenciar momentàniament l’afició argentina. A partir d’aquell instant, el conjunt europeu va començar a administrar el partit amb més tranquil·litat, mentre que l’Albiceleste es veia obligada a buscar una reacció.
El panorama era preocupant per als sud-americans. El temps avançava ràpidament, la defensa anglesa es mostrava sòlida i l’ansietat començava a augmentar amb cada atac argentí que no trobava el premi del gol. Tot i això, la selecció de Lionel Scaloni mai no va renunciar a la seva identitat. Va continuar buscant el camp rival, va insistir en la circulació de la pilota i va intentar trobar amb paciència l’espai que trenqués l’ordre defensiu anglès.
Va ser llavors quan va aparèixer el caràcter d’un equip acostumat a lluitar fins a l’últim segon.
Al minut 40 de la segona meitat, quan l’eliminació semblava cada vegada més a prop, Enzo Fernández va rebre la pilota fora de l’àrea i va connectar un magnífic xut, potent i col·locat, que va superar el porter anglès i va retornar l’esperança a l’Argentina. Aquell gol va canviar completament l’ambient de la semifinal. L’empat no només igualava el marcador, sinó que també representava una injecció de confiança per a una selecció que es negava a acceptar la derrota.
A partir d’aquell moment, Anglaterra va acusar el cop. L’equip va retrocedir alguns metres, va començar a cometre més errors en la sortida de la pilota i va veure com la confiança argentina creixia amb cada nova aproximació a l’àrea rival. L’Albiceleste va entendre que el partit havia canviat i va augmentar la pressió durant els últims minuts.
Quan tot semblava indicar que l’eliminatòria es resoldria a la pròrroga, va arribar el cop definitiu.
Al minut 47 de la segona meitat, ja en el temps afegit, l’Argentina va trobar l’espai que havia buscat durant tota la segona part. Després d’una nova acció ofensiva, Lautaro Martínez va aparèixer al lloc adequat per enviar la pilota al fons de la xarxa i culminar una remuntada inoblidable. El gol va provocar una explosió d’alegria entre els jugadors, el cos tècnic i els milers d’aficionats argentins presents a l’estadi.
La remuntada ja era una realitat.
Anglaterra va intentar reaccionar en els últims instants del partit, però el temps ja no va ser suficient per evitar la classificació argentina. El xiulet final va confirmar una victòria construïda sobre la perseverança, la personalitat i una extraordinària capacitat per superar l’adversitat.
Una vegada més, l’Argentina va demostrar per què continua sent una de les seleccions més competitives del futbol mundial. Fins i tot en desavantatge i davant d’un rival sòlid i ben organitzat, l’equip va mantenir la calma, va creure en les seves possibilitats fins a l’últim minut i va trobar les solucions necessàries quan més les necessitava.
Enzo Fernández va ser decisiu en marcar el gol que va iniciar la reacció, mentre que Lautaro Martínez va assumir el protagonisme absolut en signar el gol de la classificació en el temps afegit. Lionel Messi, tot i que aquesta vegada no va veure porteria, va tornar a tenir un paper fonamental en l’organització ofensiva i en la construcció del joc argentí.
Anglaterra abandona el Mundial amb l’amarga sensació d’haver tingut la final a tocar. El gol d’Anthony Gordon va posar els anglesos per davant i durant bona part de la segona meitat va semblar suficient per assegurar el passi. Tanmateix, el desenllaç va tornar a demostrar la fortalesa mental d’una Argentina que mai no deixa de competir.
Amb aquesta victòria per 2-1, l’Albiceleste assegura la seva classificació per a la final de la Copa del Món de la FIFA 2026 i manté viu el somni de conquerir un segon títol mundial consecutiu. Més enllà del resultat, aquesta semifinal serà recordada per la manera com va ser conquerida: amb patiment, convicció i una reacció extraordinària en els últims minuts del partit.
Va ser una remuntada pròpia d’un campió. Una remuntada construïda quan el rellotge semblava anunciar l’eliminació. Una remuntada que retorna l’Argentina a la final del món i confirma, una vegada més, que aquest equip mai no deixa de creure, fins i tot quan la derrota sembla estar a només uns minuts de distància.
