La lluita contra el càncer de mama ha avançat de manera significativa durant les darreres dècades. Avui, a Catalunya, la supervivència de les pacients cinc anys després del diagnòstic se situa en el 89,3%, una dada que convida a l’esperança, però que no ha de fer abaixar la guàrdia. Darrere d’aquest percentatge hi ha milers de dones, famílies que han passat per moments d’incertesa i professionals sanitaris que treballen cada dia per millorar el diagnòstic, els tractaments i la qualitat de vida de les pacients.
Les xifres també recorden la dimensió del repte: Salut estima que el 2025 es van diagnosticar 5.630 casos de càncer de mama a Catalunya. Davant d’aquesta realitat, hi ha dues eines que resulten fonamentals per continuar avançant: la detecció precoç i la investigació científica. I totes dues necessiten una sanitat pública sòlida, ben finançada i capaç de garantir que les oportunitats de prevenir, detectar i tractar la malaltia no depenguin dels ingressos de cadascú.
Detectar el càncer en una fase inicial pot ampliar les opcions terapèutiques i millorar el pronòstic. Per això, els programes de cribratge són una peça essencial de la salut pública. A Catalunya, el programa de detecció precoç convida les dones d’entre 50 i 69 anys a fer-se una mamografia cada dos anys. Durant el 2024, va permetre identificar 1.427 casos de càncer de mama.
És una eina valuosa, però les dades de participació també assenyalen una assignatura pendent. Aquell any, el 59,4% de les dones convidades es van fer la mamografia. Cal preguntar-se com es pot millorar aquesta xifra i quins obstacles impedeixen que més dones participin en el programa. La informació, la proximitat dels serveis sanitaris, la facilitat per accedir a les proves i la confiança en el sistema són factors determinants. Una invitació no és suficient si no va acompanyada de les condicions necessàries perquè tothom pugui respondre-hi.
La detecció precoç, però, no ho és tot. Perquè els avenços siguin reals i sostinguts, cal invertir en investigació. Cada nou coneixement sobre la biologia dels tumors, cada millora en les tècniques diagnòstiques i cada tractament més eficaç poden obrir noves possibilitats per a les pacients. La recerca permet avançar cap a teràpies més personalitzades, reduir els efectes adversos i millorar tant la supervivència com la qualitat de vida. També és imprescindible per afrontar els casos més agressius i aquells en què la malaltia reapareix o deixa de respondre als tractaments disponibles.
La investigació, tanmateix, necessita temps, recursos i continuïtat. No es pot confiar exclusivament en projectes puntuals ni en inversions sotmeses a resultats immediats. Calen finançament estable, equips científics ben dotats, infraestructures adequades i una connexió efectiva entre els laboratoris, els hospitals i els serveis assistencials. Retallar o afeblir aquesta capacitat significa posar obstacles a avenços que poden ser decisius en el futur.
És aquí on la sanitat pública té un paper insubstituïble. La investigació biomèdica també compta amb la participació d’universitats, centres privats i empreses farmacèutiques, però correspon al sistema públic garantir que les prioritats de salut col·lectiva no quedin subordinades a la rendibilitat econòmica. També li pertoca assegurar que els beneficis del coneixement científic i dels nous tractaments arribin a totes les persones que els necessiten, independentment de la seva renda o del lloc on viuen.
Un tractament innovador només representa un veritable progrés social si les pacients hi poden accedir en condicions d’equitat. De poc serveix que la ciència obri noves portes si el seu cost, les llistes d’espera o les desigualtats territorials en limiten l’accés. La innovació ha d’anar acompanyada de polítiques públiques que en facin possible una incorporació justa i efectiva al sistema sanitari.
Defensar la sanitat pública, per tant, no és només defensar hospitals, consultes i professionals. És defensar la prevenció, el diagnòstic a temps, la recerca i el dret a rebre els millors tractaments disponibles. És entendre que la salut no pot convertir-se en un privilegi reservat a qui pot pagar més, sinó que ha de ser una garantia compartida pel conjunt de la societat.
La supervivència del 89,3% és una notícia esperançadora, però no pot ser un punt d’arribada. Ha de ser un estímul per continuar millorant. Cal augmentar la participació en els programes de detecció precoç, reforçar la investigació i garantir que els avenços científics es tradueixin en beneficis reals per a totes les pacients.
Perquè darrere de cada percentatge hi ha una vida. I perquè, davant del càncer de mama, arribar abans pot marcar la diferència, investigar pot obrir noves oportunitats i disposar d’una sanitat pública forta és essencial perquè aquestes oportunitats siguin per a tothom.
