Mai no vam tenir tanta informació a l’abast de la mà. I potser mai no va ser tan necessari aprendre a pensar què fem amb ella. Una reflexió atribuïda a Jesús Quintero advertia sobre una cosa inquietant: no pas sobre l’existència de la ignorància, que sempre ha acompanyat l’ésser humà, sinó sobre el moment en què deixem de sentir la necessitat de combatre-la.
Aquest és el desafiament. Especialment per als joves. El mòbil pot obrir una biblioteca o tancar-nos durant hores en una infinita successió de vídeos. Les xarxes ens poden acostar al coneixement o convertir la nostra atenció en un producte que altres administren. La tecnologia no és pas l’enemic. El problema comença quan deixem que substitueixi la nostra capacitat de pensar.
Tenir milers de dades al telèfon no significa tenir coneixement; saber exigeix llegir, estudiar, contrastar i pensar. Cal tornar a llegir. Llibres. Diaris. Literatura. Història. Ciència. Pensament. També allò que contradiu les nostres pròpies conviccions. Cal estudiar i formar-se.
Aprendre idiomes. Dominar una professió. Conéixer les noves tecnologies. Comprendre la intel·ligència artificial en lloc de limitar-se a fer-la servir. Preguntar. Investigar. Tenir curiositat. I cal aixecar més cops el cap de la pantalla. Perquè mentre estem hores desplaçant el dit sobre un telèfon, algú està competint per la nostra atenció. Un algorisme selecciona el que veiem. Una plataforma aprèn què ens enfada, què ens emociona i què aconsegueix que romanguem connectats uns segons més.
Aquí apareix la manipulació. La gresca necessita velocitat. El coneixement necessita temps. La mentida política funciona especialment bé quan aconsegueix provocar por, indignació o ràbia abans que ens puguem preguntar si allò que estem veient és veritat. Determinades estratègies de l’extrema dreta han comprès perfectament aquest mecanisme. Davant problemes complexos ofereixen explicacions extraordinàriament senzilles, missatges emocionals i algun culpable per assenyalar.
Però seria un error pensar que la manipulació pertany exclusivament a una ideologia. Pot venir de qualsevol poder polític, econòmic o mediàtic. Per això la millor defensa no consisteix a canviar una propaganda per una altra. Consisteix a pensar.
Una generació que llegeix, estudia, contrasta i posseeix un criteri propi és una generació molt més difícil d’enganyar i molt més difícil de manipular. L’educació no és només aconseguir un títol. És aprendre a distingir una notícia d’una mentida. Un argument d’una consigna. Una evidència d’una ocurrència. Un pensament propi d’una opinió que un algoritme ha col·locat davant nostre. I la cultura tampoc no és una activitat per a minories.
Durant segles, estudiar va ser un privilegi. Els llibres van estar a l’abast de pocs. La universitat pertanyia fonamentalment als que podien pagar-la. La gran conquesta democràtica va consistir precisament a estendre el coneixement. L’escola pública. Les biblioteques. Els instituts. Les universitats. L’accés dels fills de famílies treballadores a una educació que podia canviar el destí.
Menysprear ara aquesta conquesta seria una enorme derrota. Defensar l’educació i la cultura és defensar la nostra llibertat per pensar abans que els altres decideixin pensar per nosaltres. Als joves se’ls ha de demanar molt perquè tenen moltíssim per construir. Que estudiïn. Que llegeixin. Que viatgin. Que escoltin. Que en coneguin la història. Que aprenguin idiomes. Que utilitzin la tecnologia sense convertir-se en utilitzats per aquesta. Que siguin capaços de tancar durant un temps el telèfon i obrir un llibre. Que dubtin fins i tot allò que nosaltres els diem.
No necessitem una joventut obedient. Necessitem una joventut preparada. Una generació capaç de discutir, preguntar, equivocar-se, rectificar i construir les pròpies conviccions. Menys soroll. Menys dependència de les xarxes. Més llibres. Més educació. Més cultura. Més pensament crític. Perquè el futur no pertanyerà necessàriament als que tinguin més seguidors. Pertanyerà als qui estiguin més ben preparats per comprendre’l. I, sobretot, per canviar-ho.
