Breu tractat sobre l’estupidesa arrogant i altres misèries de l’ànima humana
Confesso que, a hores d’ara de la meva vida, he arribat a una conclusió que potser no mereixi un tractat filosòfic, però sí una bona riallada: prefereixo ser esquerrà que gilipolles. I no per raons exclusivament ideològiques. És fonamentalment una qüestió d’higiene intel·lectual i decència humana.
Els esquerrans tenim les nostres extravagàncies. Llegim, somiem, imaginem mons millors i patim la incorregible mania de pensar que la cultura serveix per a alguna cosa. Alguns fins i tot conservem la ingenuïtat de creure que la solidaritat ennobleix i que la intel·ligència s’hauria d’acompanyar de certa bondat.
Quina lamentable pèrdua de temps! Els cons, per contra, gaudeixen d’una existència molt més descansada. No necessiten llegir perquè ja ho saben. No necessiten escoltar perquè ja han sentenciat. No necessiten comprovar una notícia perquè la mentida els resulta infinitament més plaent que la veritat.
L’ESQUERRÀ POT EQUIVOCAR-SE PENSANT; EL GILIPOLLAS PREFEREIX TENIR RAÓ SENSE HAVER PENSAT MAI.
Miguel de Cervantes, que coneixia com pocs les misèries humanes, va retratar a Rinconete i Cortadillo una singular confraria de murris dirigida per Monipodio. Aquells personatges eren capaços de compaginar les seves malifetes amb una extraordinària devoció i una no menys admirable opinió de la seva pròpia honorabilitat.
Quatre segles després, la confraria sembla que ha modernitzat els seus estatuts. Ja no cal reunir-se en un pati sevillà. Té xarxes socials, tertúlies, telèfons intel·ligents i una clientela entusiasta. El Monipodi contemporani no sempre roba bosses: de vegades roba la veritat, saqueja la reputació aliena i trafica amb la credulitat dels incauts. I, naturalment, es considera una persona respectabilíssima.
Cervantes hauria gaudit d’una barbaritat!
Miguel Gila, que va conèixer la crueltat i va saber despullar-la mitjançant l’absurd, probablement hauria telefonat a aquesta nova confraria:
—Escolteu, és l’enemic? Que es posi el cons més gran.
—Quin de tots?
—Qui encara no ha acabat d’insultar.
I és que l’estupidesa, quan s’acompanya de supèrbia, arriba a dimensions veritablement artístiques.
Però el més menyspreable no és la ignorància. Ningú no té obligació de saber-ho tot. El que és miserable és gaudir humiliant el feble, menyspreant el diferent i celebrant el patiment aliè.
SÓN MILIONARIS DE SUBBERBIA, INDIGENTS D’EMPATIA I AUTÈNTICS MISERABLES DE LA CONDICIÓ HUMANA.
Manu Sánchez pertany a aquesta tradició de l’humor andalús que sap utilitzar la ironia per incomodar el poderós i despullar-ne les contradiccions. Perquè la sàtira intel·ligent té una virtut extraordinària: permet contemplar l’estupidesa sense necessitat d’agenollar-s’hi. Naturalment, la gilipolles no té ideologia exclusiva. N’hi ha de dretes, d’esquerres i fins i tot dels que presumeixen de no ser res, encara que solen estar molt ocupats sent insuportables.
Però alguns han descobert que la mentida organitzada, l’insult permanent i la ignorància orgullosa es poden convertir en un negoci extraordinàriament rendible. Abans, el tocacollons avorria quatre parroquians a la barra d’un bar. Ara pot acumular milers de seguidors i aspirar a convertir-se en un referent nacional.
Quin prodigiós avenç de la civilització!
EL VERITABLEMENT PERILLÓS NO ÉS QUE EXISTEIXIN GILIPOLLAS, SINÓ QUE LA SOCIETAT TERMINI CONFONENT LA SEVA MISÈRIA MORAL AMB UNA FORMA DE LIDERATGE.
Jo continuaré preferint els esquerrans.
Als qui llegeixen, creen, dubten, estimen, s’equivoquen i encara conserven la bella insolència de somiar.
Als qui saben que la cultura no garanteix la bondat, però que la crueltat deliberada revela una pobresa humana difícilment dissimulable.
I quan algun il·luminat torni a dir-me esquerrà, somriuré.
Perquè, com hauria comprès perfectament Cervantes, hi ha personatges que no necessiten enemics per quedar retratats: només cal obrir la boca.
Al capdavall, un pot sobreviure sense títols, sense grans coneixements i fins i tot sense massa llums.
Però viure sense escrúpols, sense compassió i sense humanitat constitueix una manera particularment miserable de desaprofitar l’existència.
MILLOR ESQUERRES QUE GILIPOLLAS.
I, posats a triar, prefereixo compartir taula amb els que encara conserven la bella insolència de somiar que asseure’m entre els nous confrares de Monipodio. Aquells, almenys, sabien que eren murris; aquests han aconseguit una perfecció molt més inquietant: s’han acabat creient persones honorables.
Blas Ballesteros Sastre
Advocat i politòleg
