Flávio Bolsonaro no és Jair Bolsonaro. Té la seva pròpia trajectòria, les seves pròpies decisions i l’obligació de respondre’n. Precisament per això, la seva candidatura s’ha d’avaluar pel que proposa, pel que ha fet i per les persones amb qui decideix construir el seu projecte, no únicament pel seu parentiu amb l’expresident.
Tanmateix, la campanya ha intentat convertir l’herència política del seu pare en un avantatge. En el llançament electoral, Flávio va recuperar discursos de Jair Bolsonaro i va presentar el seu pare com una figura central del seu relat polític. En lloc de marcar una distància clara respecte dels episodis més greus del Govern anterior, ha defensat la imatge de l’expresident i n’ha reivindicat el llegat. La promesa de renovació queda així limitada per una pregunta elemental: què canviaria realment si el projecte que arriba al poder continua reivindicant el dirigent el Govern del qual va deixar aquelles ferides?
El programa presentat per Flávio proposa reduir l’estructura de l’Estat, eliminar almenys deu ministeris, retallar càrrecs i despeses administratives, reformular les regles fiscals i limitar determinats mecanismes d’actuació del Suprem Tribunal Federal. També planteja endurir la política penal, ampliar la capacitat penitenciària i reduir l’edat de responsabilitat penal per a determinats delictes.
És legítim debatre la dimensió de l’Estat, la política fiscal i la seguretat pública. Però una campanya responsable ha d’explicar com pretén assolir els seus objectius, qui pagarà el cost de les retallades i quines garanties protegiran la població. Anunciar un gran ajust sense detallar-ne prou les conseqüències no equival a presentar una solució completa. I proposar límits al tribunal constitucional exigeix explicar com es protegirà la independència judicial, especialment quan el mateix moviment polític ha mantingut una relació conflictiva amb les institucions de control.
En matèria de seguretat pública, la promesa d’enduriment pot resultar atractiva per a aquells que estan tips de la violència. Tanmateix, una política eficaç no es mesura pel nombre d’anys de presó anunciats des d’un escenari. S’ha d’avaluar per la seva capacitat de prevenir delictes, investigar xarxes criminals, reduir la impunitat, protegir les víctimes i evitar que els barris més pobres siguin tractats com a territoris on qualsevol abús queda justificat amb la paraula seguretat.
El programa de Flávio també proposa una reducció d’impostos i una reforma administrativa. Però la pregunta social continua en peu: com es mantindran els serveis públics, l’atenció sanitària, l’educació i les polítiques de protecció social si es retalla l’aparell estatal sense explicar de manera convincent què s’eliminarà, què es preservarà i com es garantiran els drets de les persones que depenen d’aquests serveis?
En unes eleccions presidencials, el país no contracta un comentarista perquè assenyali els defectes dels altres. Tria qui haurà de governar per a tothom, administrar els recursos públics, protegir els drets i retre comptes. Les crítiques a Lula no substitueixen l’obligació de Flávio d’explicar com governaria, ni converteixen automàticament les seves promeses en polítiques viables.
La rachadinha: preguntes que una candidatura no pot despatxar amb un eslògan
Un dels episodis més controvertits de la trajectòria de Flávio Bolsonaro és el cas conegut com a rachadinha, relacionat amb la suposada devolució d’una part dels salaris dels empleats del seu antic gabinet a l’Assemblea Legislativa de Rio de Janeiro. La Fiscalia de Rio el va denunciar el 2020, acusant-lo de participar en un sistema que hauria desviat recursos públics.
L’evolució judicial del cas obliga a ser precisos. Les proves obtingudes durant la investigació van ser anul·lades per decisions de tribunals superiors, i la investigació es va arxivar. Per tant, no seria correcte presentar l’acusació com una condemna ni afirmar que existeix una sentència que n’hagi demostrat la culpabilitat en aquest sistema. Flávio ha negat les irregularitats.
Però tampoc no cal fingir que el cas mai no va existir. Les investigacions periodístiques van documentar dubtes sobre moviments de diners en efectiu, operacions immobiliàries i transaccions vinculades al seu entorn. Algunes d’aquestes qüestions no van rebre una resposta pública que dissipés tots els interrogants plantejats en aquell moment. L’anul·lació de proves per motius jurídics no equival, per si sola, a una sentència que declari demostrades totes les sospites; de la mateixa manera, l’existència de sospites no autoritza a declarar culpable una persona.
La qüestió política és una altra: qui aspira a dirigir el país ha d’acceptar un nivell d’exigència elevat en matèria de transparència, especialment quan les controvèrsies afecten l’ús de recursos públics i la relació entre la funció parlamentària i el patrimoni personal. La ciutadania té dret a preguntar d’on provenen els diners, com s’expliquen determinades operacions i quins mecanismes de control impedeixen que els càrrecs públics es converteixin en instruments per al benefici privat.
A més, hi ha una incoherència difícil d’ignorar en un moviment que construeix bona part de la seva identitat electoral al voltant de la denúncia de la corrupció dels altres. Qui pretén presentar-se com la resposta moral als defectes dels seus adversaris ha d’estar disposat a respondre amb el mateix rigor sobre la seva pròpia trajectòria. No pot exigir transparència als altres i reclamar que les preguntes sobre el seu entorn es considerin automàticament una persecució política.
La política no ha de funcionar com una absolució hereditària. El cognom no converteix ningú en culpable, però tampoc no l’eximeix de donar explicacions.
El cas d’Ana Clara: la política darrere d’una defensa judicial
La trajectòria professional de Flávio Bolsonaro ha tornat a generar controvèrsia per la seva participació com a advocat en la defensa del policia militar Bruno Dias Delaroli, acusat de la mort d’Ana Clara Gomes Machado, una nena de cinc anys que va rebre un tret a Niterói el febrer del 2021.
Segons l’acusació del Ministeri Públic de Rio de Janeiro, el tret que va matar la nena va ser disparat pel policia durant una operació. L’agent nega que el tret mortal sortís de la seva arma i sosté que va disparar durant un enfrontament. El procés no havia acabat amb una condemna quan aquesta qüestió va tornar al debat públic: la Justícia va determinar que el policia havia de ser jutjat per un jurat popular, i la defensa va intentar revocar aquesta decisió mitjançant recursos judicials. Flávio figurava entre els advocats que van intervenir en aquesta estratègia de defensa.
Cal dir-ho clarament: defensar jurídicament una persona acusada d’un delicte forma part del dret de defensa i no converteix l’advocat en responsable del crim que s’investiga. L’acusació contra el policia no equival a una sentència de culpabilitat, i l’actuació professional de Flávio no demostra que participés en la mort de la nena. La responsabilitat penal s’ha d’establir en el procés corresponent.
Però la dimensió política de l’elecció d’un advocat també pot ser objecte de debat públic. Flávio ha construït la seva carrera dins d’un moviment que es presenta com a defensor de la família, la seguretat i l’ordre. En aquest context, la seva participació en la defensa d’un policia acusat de la mort d’una nena durant una operació policial planteja una pregunta legítima sobre què entén el seu projecte per seguretat pública i com aborda la responsabilitat dels agents de l’Estat.
La qüestió no és si una persona acusada mereix defensa: se la mereix. La qüestió és si la seguretat es concep únicament des de la protecció de l’autoritat armada o si també inclou el dret dels ciutadans —inclosos els infants i les famílies dels barris populars— a no quedar exposats a la violència estatal. Una política de seguretat democràtica ha de protegir la població i garantir que qualsevol abús sigui investigat, sense pressuposar la culpabilitat dels agents ni concedir-los impunitat pel fet de dur uniforme.
Ana Clara no s’ha de convertir en un simple instrument electoral, ni la seva mort es pot reduir a una frase de campanya. La seva història exigeix més seriositat que això. I precisament per aquesta raó és legítim preguntar quins principis orienten aquells que aspiren a governar el país quan parlen de seguretat, justícia i drets humans.
Alfredo Gaspar: el company de fórmula també importa
Flávio Bolsonaro va escollir com a candidat a la vicepresidència el diputat federal Alfredo Gaspar, d’Alagoas, del mateix Partit Liberal. La composició de la candidatura és rellevant perquè un vicepresident no és un accessori de campanya: forma part de la fórmula que es presenta a l’electorat i pot arribar a exercir la Presidència.
L’elecció de Gaspar va anar acompanyada de controvèrsies públiques. El 2026 es van difondre acusacions de violència sexual contra una menor, que ell va negar. La Fiscalia General de la República va considerar que no hi havia prou elements per justificar l’obertura d’una investigació, i el ministre Gilmar Mendes, del Suprem Tribunal Federal, va arxivar la petició. En la seva decisió, el tribunal va assenyalar que els materials reunits no proporcionaven una base indiciària suficient i que les versions i els elements presentats no estaven corroborats de manera independent. Per tant, no és correcte presentar aquesta acusació com un delicte provat ni afirmar que Gaspar hi hagi estat condemnat.
Aquest desenllaç judicial s’ha de respectar. També s’ha de respectar el principi que les acusacions greus requereixen proves i no es poden utilitzar com a armes electorals sense fonament. Però la selecció d’un company de fórmula continua sent una decisió política de la qual el candidat presidencial ha de respondre: quines qualitats busca en el seu vicepresident, quina trajectòria considera adequada i quin tipus de lideratge vol oferir al país.
La campanya de Flávio ha presentat Gaspar com un aliat de confiança i un defensor de l’ordre. Aquesta elecció mereix ser examinada a partir de la seva trajectòria pública, les seves propostes, la seva actuació política i les decisions que prengui en l’exercici de les seves funcions. No cal convertir una acusació arxivada en una condemna per qüestionar si la fórmula ofereix respostes convincents als problemes del Brasil.
En una democràcia, el criteri no pot ser només l’absència d’una condemna penal. També importen la capacitat de governar, el respecte per les institucions, la transparència i la disposició a sotmetre’s a l’escrutini públic. I aquesta avaluació s’ha d’aplicar a tots els candidats, inclosos els qui prometen restaurar una suposada superioritat moral de la política.
Una campanya que mira enrere mentre promet avançar
La campanya de Flávio Bolsonaro es presenta com una alternativa al Govern de Lula, però també es recolza explícitament en la figura de Jair Bolsonaro. El llançament electoral va recórrer a discursos de l’expresident i a una narrativa d’enfrontament amb les institucions, mentre el candidat reivindicava el llegat del seu pare. És difícil parlar de renovació quan una candidatura fa de la continuïtat familiar un dels seus principals actius polítics.
La seva proposta de limitar el poder del Suprem Tribunal Federal s’ha d’analitzar en aquest context. Reformar el funcionament d’un tribunal pot formar part d’un debat institucional legítim. Tanmateix, quan aquesta proposta conviu amb una tradició política d’atacs als tribunals i de qüestionament del sistema electoral, la ciutadania té motius per exigir garanties concretes: quins límits es plantegen?, quins controls es mantindran?, com s’evitarà que una reforma institucional es converteixi en una eina per debilitar aquells que fiscalitzen el poder?
La mateixa exigència s’ha d’aplicar a la política econòmica. Les retallades anunciades es poden presentar com una promesa d’eficiència, però les xifres de ministeris eliminats no expliquen per si soles què passarà amb els serveis que presten. Un Estat pot ser ineficient i necessitar reformes; també pot ser indispensable per garantir que una família no es quedi sense atenció mèdica, que un infant tingui accés a l’escola i que una persona a l’atur no caigui en la indigència. El debat no hauria de ser quant es pot retallar per impressionar el públic, sinó quin Estat necessita el Brasil per oferir seguretat material i drets efectius.
En l’àmbit de la sobirania, Flávio ha acusat el Govern de Lula d’haver afeblit la posició brasilera davant dels Estats Units. Però la sobirania no es demostra amb una frase contundent ni amb una competició de gestos patriòtics. Es demostra amb la capacitat de negociar sense sotmetre’s, defensar els interessos nacionals, protegir la població i mantenir relacions internacionals que no converteixin el Brasil en un instrument de les disputes d’altres governs.
Una política exterior sobirana pot mantenir relacions amb els Estats Units, la Xina, Europa i els països veïns sense adoptar una lògica d’obediència a una potència. El problema apareix quan la lleialtat personal a un líder estranger sembla pesar més que els interessos de la mateixa ciutadania. Un país no és un trofeu ideològic que s’hagi de lliurar a qui prometi castigar els seus adversaris.
I hi ha una qüestió de fons que la campanya de Flávio no pot resoldre amb una simple invocació de la seguretat: la democràcia no consisteix a permetre que el vencedor faci el que vulgui. Consisteix a garantir que el poder tingui límits, que els drets no depenguin de la simpatia del governant i que l’oposició pugui existir sense ser tractada com una amenaça que cal eliminar.
