Hi ha decisions que, vistes des de la superfície, semblen retrocessos. Però n’hi ha prou d’aturar-se un instant —escoltar el ritme més profund de la política— per comprendre que no tota retirada és una derrota. De vegades, governar consisteix precisament a saber quan no cal avançar a cegues. En aquesta frontera delicada entre impuls i responsabilitat se situa avui Salvador Illa.
El president de la Generalitat ha decidit retirar el projecte de pressupostos que s’havia de sotmetre a votació aquesta setmana, evitant una previsible derrota parlamentària i obrint, en el seu lloc, un nou cicle de negociació política. La decisió respon a un context marcat per la incertesa internacional, amb tensions geopolítiques creixents —entre elles, la recent escalada del conflicte al Pròxim Orient, amb l’Iran com a actor central— que condicionen el marge de maniobra de les economies europees.
Lluny de forçar una votació estèril, el Govern ha optat per reorganitzar els temps polítics: negociar amb els seus socis, reconstruir majories i, mentrestant, activar un suplement de crèdit que permeti garantir la continuïtat dels serveis públics. No és una pausa, sinó un desplaçament. No és una renúncia, sinó una forma d’evitar que la política esdevingui un gest buit.
Convé recordar-ho —convé insistir-hi—: la política democràtica no es mesura per la velocitat de les seves decisions, sinó per la seva capacitat de sostenir la vida col·lectiva sense sotmetre-la al vertigen. Ja advertia José Ortega y Gasset que governar és, sobretot, fer-se càrrec de la circumstància. I la circumstància, avui, està travessada per mercats inestables, tensions energètiques i un escenari internacional que obliga els governs a moure’s entre la prudència i la previsió.
En aquest marc, l’estratègia d’Illa adquireix una altra dimensió. La retirada dels pressupostos no només evita un bloqueig institucional immediat, sinó que protegeix la capacitat del govern per adaptar-se a un entorn canviant. Insistir en un text tancat, enmig d’un context econòmic volàtil, hauria significat ignorar aquesta realitat. Ajustar-lo, renegociar-lo, obrir-lo, implica assumir-la.
La història europea ofereix prou lliçons per comprendre-ho. En els moments de major fragilitat —des de les crisis energètiques del segle XX fins a les més recents convulsions financeres—, les respostes més eficaces no van ser les més ràpides, sinó les més conscients del seu temps. No es tracta de resistir a qualsevol preu, sinó de sostenir l’essencial: la cohesió social, l’estabilitat institucional, la dignitat material de la ciutadania.
Hi ha, a més, una dimensió ètica que no s’ha de diluir en l’anàlisi tècnica. La decisió de garantir serveis públics mitjançant mecanismes extraordinaris mentre es negocia un nou acord pressupostari assenyala una prioritat clara: el benestar no es negocia, es protegeix. I aquesta protecció exigeix, sovint, decisions incòmodes, allunyades de l’espectacle polític i més properes a la responsabilitat quotidiana.
No parlem, per tant, d’una simple maniobra parlamentària. Parlem d’una manera d’entendre el poder. D’aquella política que no es deixa arrossegar per la urgència ni per l’aparença de fermesa, sinó que organitza el temps com a eina de govern. En un món on la guerra torna a instal·lar-se a l’horitzó i la incertesa econòmica condiciona cada decisió, aquesta manera de governar —silenciosa, estratègica, profundament conscient— no és debilitat.
És, potser, el contrari.







