La mort existeix; o, més ben dit, preexisteix a la nostra fràgil contingència. Cadascun de nosaltres cerca, en aquesta clínica de la incertesa, una resposta a la pròpia finitud. Des del despreniment platònic fins a l’escàndol de l’absurd, «aquell fil que es trenca», segons Jankélévitch, la mort continua essent un no-res; es resisteix impúdicament al geni humà i a les seves demiúrgies tecnològiques.
Com a libanesa, aquesta proximitat amb la mort ens ve inscrita als nostres registres genealògics, com un patrimoni que no vam escollir. Els nostres certificats civils rivalitzen en noms ratllats.
El meu primer contacte amb la mort va començar durant unes colònies d’estiu on els meus pares em van portar quan jo era molt petita. Un monitor, amb prou feines uns quants anys més gran que nosaltres, en considerar-me insuportable, em clavava bufetades a tort i a dret per qualsevol motiu. Recordo la sufocant injustícia d’aquella indiferència col·lectiva: com si aquell tren desbocat en què érem apallissats constituís un territori intocable, un ordre immutable l’única llei del qual s’imprimia sobre la carn del meu rostre.
Al cap d’un temps de tornar a casa, vaig descobrir en una de les revistes polítiques de la meva mare l’esquela d’aquell monitor, acompanyada de la seva fotografia. Havia caigut en combat. Va ser aleshores quan vaig conèixer la mossegada de la culpa: la de veure desaparèixer un ésser que m’havia fet patir.
Els morts es van succeir l’un darrere l’altre: una processó ininterrompuda de familiars, atemptats, infants del meu país, ofegaments, assassinats… Quants motius diferents per a un sol matí: el de l’absència!
I, com qualsevol infant, vaig anar construint pedra a pedra el meu vocabulari de la mort. Cadàvers intactes, cossos esquarterats, restes en descomposició: la realitat va arribar fins a mi sense cap filtre. Però com més s’obria l’abisme, més necessitava comprendre per què aquella Gòrgona adquiria unes proporcions tan monstruoses.
Durant l’adolescència vaig devorar tractats de metafísica i d’ocultisme, buscant desesperadament fer intel·ligible allò que escapava a tota comprensió i que, cada nit, abans d’adormir-me, convocava sota la volta del meu crani un exèrcit de fantasmes.
La mort d’un altre jove em va permetre contemplar de prop un altre espectacle brutal: el d’un cos sense ànima, en el sentit estrictament orgànic del terme. Exposat sobre el seu llit funerari, tal com dicten els nostres ritus de dol, començava a deformar-se davant dels nostres ulls a causa de la calor sufocant. Aquell nas i aquelles orelles obturades em van perseguir sense descans.
Un cop acabada la cerimònia, em vaig escolar furtivament cap a les criptes familiars, un lloc estrictament prohibit per a les dones, ja que la tradició reservava únicament als homes l’últim acompanyament del difunt.
En el silenci humit d’aquella cripta em vaig trobar sola davant del nínxol del mort. Les fotografies, fixades feia poc pels seus familiars, començaven a desprendre’s a causa de la humitat, com si ja tremolessin davant la perspectiva de precipitar-se en aquella eternitat incerta.
Jo volia veure-la, aquella mort que em glaçava la sang a les venes. Volia comprendre-la, domesticar-la, apaivagar-la, tranquil·litzar-me davant d’ella, amb tota la ingenuïtat de què aleshores era capaç.
Convençuda que els meus pares ja devien haver advertit la meva absència, vaig tornar a pujar els graons, conscient d’haver deixat una altra part de mi mateixa en l’horitzontalitat d’aquelles catacumbes.
Més endavant vaig completar la meva educació sobre la mort al ritme de les frases salmodiades durant els vetllatoris: «Ha viscut una bona vida», «di3ano», «quina mort tan injusta», «ella no pot viure prenent-li els anys a una altra persona», «ell hauria d’haver mort en el seu lloc»…
Tanmateix, el gran teatre de la crueltat no es va acabar aquí. Com si formés part d’una etapa obligatòria de la nostra pedagogia nacional del terror, vaig tenir el singular privilegi d’ampliar el meu imaginari macabre gràcies al zel d’una religiosa.
Convençuda que la seva missió consistia a allunyar-nos de l’avortament, un dia ens va reunir en una sala subterrània per projectar-nos la filmació d’una interrupció voluntària de l’embaràs en temps real. A la pantalla va aparèixer un fetus tot just uns instants abans de ser engolit per l’aspirador mecànic.
Amb els ulls clavats al projector, contemplàvem, petrificades, la dansa desesperada d’aquell embrió que intentava escapar de la cànula. Jo tenia l’estranya impressió que el fetus somreia mentre esquivava les envestides. Semblava ballar amb una lleugeresa gairebé insolent, encadenant una pirueta rere l’altra, com si cridés al buit:
—»Aquest instant em pertany, tros de mató de metall!»
I l’horror va arribar al seu punt culminant sota la mirada satisfeta de la nostra religiosa, convençuda d’haver forjat, en aquell precís instant, unes dignes i pietoses dones cristianes per a tota la vida.
L’aspirador va anar desmembrant el fetus, membre rere membre. Tanmateix, jo continuava íntimament convençuda que aquella criatura astuta seguia ballant i fugint de la màquina, davant d’uns ulls condemnats per sempre per una escena suspesa entre dos mons: el de l’indicible i el de l’innominable.
Quan va acabar l’aspiració, la nostra mentora ens va llançar, triomfant, una pregunta:
—I ara digueu-me: esteu a favor o en contra de l’avortament?
A partir d’aquell moment em vaig sentir preparada per afrontar el caos del món. Estava enfortida pels meus traumes acumulats, per la meva familiaritat amb la mort i per aquell teatre íntim de cossos esquinçats.
La imatge del vòrtex… ja no em va abandonar mai més. Vaig començar a concebre cada mort com una esquerda sobtada que s’obre en el teixit de l’univers per engolir qui ha estat escollit i tornar després a tancar-se sobre si mateixa.
Rilke somiava una mort «veritablement pròpia», nascuda de la vida com el fruit neix de la seva llavor. Les meves, en canvi, sempre van tenir l’aspecte d’un segrest prolongat.
La metàfora no es va voler aturar aquí. Vaig tenir l’horror d’aprofundir encara més en aquest aprenentatge a través de determinades esquerdes que van romandre obertes molt més temps que les altres, engolint un nombre de vides infinitament superior al que solen cobrar-se les morts ordinàries: la carn polvoritzada de les víctimes del 4 d’agost; la sang dels infants esquitxant els murs de Gaza; famílies senceres esborrades del mapa en un instant al sud del Líban; els cossos sepultats sota la runa de Beirut; les vides segades a la vall de la Bekaa.
Cal haver vist infants convertits en estrelles vermelles sobre els balcons de les seves pròpies cases per comprendre-ho. Una composició pictòrica capaç de despertar l’enveja del mateix Pollock. I què dir de les dones esquinçades per les ones expansives? Una escena que hauria fascinat Géricault. Susan Sontag va escriure que la fotografia del sofriment ens converteix, alhora, en testimonis i en voyeurs; a la nostra part del món continuarem essent artefactes d’Ogrish.
L’únic poder que ens queda consisteix, aleshores, a ofegar la mort en una tassa de cafè adornada amb flors de pruner i garlandes de color blau.
La pseudoreflexió sobre la mort no és més que una forma de somnolència, ens recorda Jankélévitch: una meditatio mortis que fa l’utrumque una mica més familiar.
En aquest país hem convertit la commemoració de les esquerdes en un ritual nacional, un modest exercici d’equilibri destinat a sostenir el decorat de les aparences.
Per part meva, enfortida per aquella primerenca formació d’orgullosa libanesa en la biologia de les entranyes, torno la mirada cap als meus compatriotes, que van aprendre, cadascun a través de «la seva religiosa», la lliçó del vòrtex.
Això és l’únic que fem en aquest país que mai no dorm: ballar i girar sobre nosaltres mateixos, desafiant el vòrtex que pretén engolir-nos abans d’hora. Ens arrenquen un membre i ballem amb més força; ens amputen una cama i responem amb un gest de desafiament.
En terres com la nostra, la mort acaba convertint-se, paradoxalment, en una força creadora. És ella qui ens empeny a assumir, en paraules de Heidegger, la condició d’un ésser que «neix ja prou vell per morir».
Com aquell fetus —un dels meus grans mestres— continuo ballant sobre el buit, amb l’esperit sempre perseguit pel remolí que ens aguaita. De vegades aconsegueixo oblidar-lo durant uns instants, fins que el vídeo de la petita Alexandra, desapareguda en un dels nostres tants 4 d’agost, cantant al costat del seu pare, torna a recordar-m’ho. Bis repetita.
