Ceuta és Espanya i ningú no ho posa en dubte. L’extrema dreta envaeix les manifestacions i enfosqueix allò que ha de ser el principi democràtic de la llibertat d’expressió
Hi ha una cosa profundament contradictòria en una multitud que surt al carrer per dir que defensa Espanya i acaba atacant els qui viuen, treballen o simplement informen dins seu. Ceuta és Espanya. La seva pertinença a l’Estat espanyol no necessita crits, cops ni cordons policials per existir. Molt menys necessita que algú decideixi, a empentes, qui té dret a explicar què passa.
Les mobilitzacions del 2 de setembre van néixer de preocupació real. Milers de persones van sortir a Ceuta ia nombroses ciutats espanyoles per reclamar respostes davant una crisi migratòria que ha alterat profundament la vida de la ciutat autònoma. A Ceuta, al voltant de 20.000 persones van participar en una marxa que va transcórrer de manera pacífica, amb banderes espanyoles i ceutíes i reivindicacions adreçades al Govern.
Però Madrid va mostrar l’altra cara. La concentració davant del Congrés, convocada amb el lema «Ceuta ens uneix», va acabar amb quatre detinguts i quatre policies ferits després del llançament d’objectes i la intervenció policial. Entre els participants es van identificar membres de Nucli Nacional i es van escoltar consignes obertament racistes. Abans dels disturbis, periodistes de La Sexta i TVE van ser increpats i agredits, fins al punt que la policia va haver d’intervenir per protegir-los.
Vet aquí el problema.
Manifestar-se és democràtic. Defensar Ceuta és legítim. Criticar el Govern també. Agredir un periodista no ho és.
I no és una anècdota aïllada. Durant les setmanes anteriors, periodistes que cobrien la crisi a Ceuta ja havien patit insults, amenaces, empentes i agressions. Reporters de La Sexta van arribar a ser envoltats durant una protesta i un professional va haver de ser protegit per agents. Reporters Sense Fronteres Espanya va denunciar el 2 de setembre un escenari de violència creixent contra periodistes i va reclamar garanties per a l’exercici de la informació.
La paradoxa resulta gairebé massa perfecta: els qui diuen defensar la nació acaben intentant impedir que una part d’aquesta nació pugui conèixer el que passa.
Barcelona va oferir una escena diferent, però igualment reveladora. La plaça de Sant Jaume va quedar dividida per un ampli dispositiu dels Mossos d’Esquadra. A banda, la concentració de suport a Ceuta, amb presència de PP, Vox i membres de Nucli Nacional; a l’altre, una mobilització antiracista. Hi va haver insults, tensió i agressions entre participants de tots dos espais. No tots els assistents a la concentració per Ceuta eren ultres ni tots van participar als incidents. Precisament per això cal distingir entre ciutadania mobilitzada, partits polítics i grups extremistes.
Aquesta distinció importa perquè una democràcia no pot funcionar mitjançant la lògica de la torba. Quan una minoria organitzada aconsegueix que una protesta legítima sigui recordada pels crits racistes, les amenaces o la violència, no només perjudica l’adversari polític: perjudica també els que van acudir pacíficament a defensar-ne la causa.
I aquí apareix la instrumentalització política.
Una qüestió que podria haver servit per expressar solidaritat amb una ciutat espanyola sotmesa a una situació excepcional va acabar convertida, en diferents llocs, en un escenari de confrontació contra Pedro Sánchez, contra els immigrants i, en alguns casos, contra la premsa mateixa. A Madrid, Alberto Núñez Feijóo i Santiago Abascal van compartir escenari polític en una mobilització multitudinària; a Barcelona, el PP i Vox van participar en una concentració que va conviure amb la presència d’organitzacions ultres.
La bandera pot unir-se. L’apropiació partidista de la bandera es pot dividir.
Espanya ja va aprendre, amb enorme cost històric, que la convivència no consisteix que tothom pensi igual. Consisteix precisament que puguin pensar diferent sense haver de protegir-se físicament per fer-ho. Les generacions que van construir la democràcia no ho van fer per substituir una imposició per una altra, sinó perquè la discrepància deixés de resoldre’s mitjançant la força.
Per això els cossos de seguretat tenen una funció que transcendeix qualsevol discussió partidista: garantir que qui vulgui manifestar-se pugui fer-ho, que qui vulgui marxar pugui marxar, que els ciutadans estiguin protegits i que els periodistes puguin treballar. A Madrid, la Policia va haver d’emprar material antiavalots després dels atacs contra els agents i dispersar els grups ultres.
La pregunta final no hauria de ser qui va cridar més fort.
Hauria de ser quin país volem lliurar als nostres fills i néts.
Un en què una bandera permeti conviure a qui pensa diferent. O un on una torba decideixi qui mereix parlar, qui pot informar i qui ha de callar.
Ceuta és Espanya. Ningú necessita demostrar-ho colpejant un altre espanyol.
Perquè quan la torba venç la convivència, no venç Espanya. Perd la democràcia.
