La recent instrucció de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) i els informes de l’Oficina Nacional d’Investigació del Frau (ONIF) al voltant de l’entorn empresarial vinculat a José Luis Rodríguez Zapatero han obert un nou capítol en la política espanyola: el de la sospita permanent convertida en condemna pública abans de celebrar-se cap judici.
La investigació judicial sobre el rescat de Plus Ultra i les suposades connexions empresarials de l’entorn de l’expresident socialista constitueix, sens dubte, un assumpte d’enorme interès públic. Quan hi ha indicis, transferències econòmiques sota anàlisi i estructures societàries complexes, correspon a la Justícia investigar. Aquest és precisament el fonament de l’Estat de dret. Tanmateix, una democràcia madura no pot permetre’s convertir una investigació en una execució mediàtica anticipada.
El problema no és investigar, sinó com es construeix el relat
En les últimes setmanes s’ha instal·lat un fenomen ja habitual en determinats processos judicials d’alt perfil: la filtració selectiva de documents, fotografies i dades patrimonials que alimenten tertúlies televisives i debats on molts comunicadors semblen actuar més com a fiscals que com a periodistes.
El cas de les joies trobades en caixes fortes vinculades a l’entorn de Zapatero exemplifica aquesta deriva. La difusió pública d’imatges privades d’objectes personals —rellotges, collarets, anells o peces familiars— ha servit per desencadenar especulacions econòmiques sense verificació tècnica sòlida i, sobretot, sense context jurídic definitiu.
La qüestió de fons no és si aquests béns s’han d’investigar; si hi ha dubtes raonables, s’han d’aclarir. El veritable problema sorgeix quan el debat públic es trasllada immediatament des de la sospita cap a la culpabilitat assumida. Es produeixen valoracions sobre herències, patrimoni o suposats testaferros sense que hi hagi encara una resolució judicial ferma.
En massa ocasions, el “presumptament” s’ha convertit en una fórmula retòrica buida. Es pronuncia abans d’emetre acusacions demolidores que, a la pràctica, destrueixen la presumpció d’innocència.
L’informe de l’ONIF introdueix un element políticament incòmode
La segona derivada del cas afegeix encara més complexitat al relat polític. L’informe de l’ONIF incorporat al sumari no només esmenta operacions econòmiques relacionades amb empreses de l’entorn de Julio Martínez —considerat per la policia com una figura clau en la trama investigada—, sinó que també reflecteix relacions comercials amb administracions governades pel Partit Popular.
Segons aquest informe, tant la Comunitat de Madrid presidida per Isabel Díaz Ayuso com la Junta d’Andalusia de Juan Manuel Moreno Bonilla van realitzar pagaments a empreses vinculades a l’empresari investigat entre 2020 i 2024 per un import conjunt superior a 240.000 euros.
Aquesta dada introdueix una contradicció evident en part del discurs polític i mediàtic. Si la mera relació mercantil amb empreses sota sospita s’utilitza per construir culpabilitats polítiques automàtiques, aleshores el criteri s’hauria d’aplicar amb idèntica severitat a totes les administracions implicades, independentment del seu color polític.
I aquí resideix precisament un dels grans dèficits del debat públic espanyol: la utilització selectiva de la sospita.
La confusió entre indicis i condemnes
L’informe de l’ONIF descriu una estructura empresarial complexa, amb societats sense empleats, moviments bancaris difícils de justificar i un aparent contrast entre el patrimoni declarat de Julio Martínez i el volum econòmic de les empreses sota el seu control. Són elements que justifiquen plenament una investigació exhaustiva.
Però fins i tot el mateix informe admet límits importants: reconeix que “no es pot determinar l’origen de bona part de les discrepàncies” i assenyala igualment que “no consten operacions en efectiu”. És a dir, hi ha interrogants rellevants, però no conclusions definitives.
Tanmateix, bona part de l’ecosistema mediàtic ha decidit recórrer el camí invers: convertir els dubtes en certeses i les hipòtesis policials en sentències morals.
Això resulta especialment perillós perquè erosiona dos principis fonamentals:
- La presumpció d’innocència.
- La credibilitat del periodisme.
El deteriorament del periodisme judicial
Una part del periodisme contemporani ha substituït la investigació rigorosa per l’espectacularització constant dels processos judicials. La tertúlia immediata ha desplaçat l’anàlisi pausada. Avui abunden més els opinadors permanents que els periodistes especialitzats.
La conseqüència és greu: es construeixen judicis paral·lels on l’acusat ha de demostrar públicament la seva innocència abans fins i tot de conèixer formalment tots els càrrecs o proves.
La funció del periodista no és absoldre ni condemnar, sinó contextualitzar, verificar i explicar. Quan els mitjans abandonen aquest paper per actuar com a actors polítics o tribunals televisius, deixen de servir el ciutadà i comencen a alimentar una lògica de linxament públic.
Investigar sí; condemnar anticipadament, no
Ni Zapatero ha de quedar exempt d’investigació per haver estat president del Govern, ni ha de ser tractat com a culpable abans que conclogui el procés judicial.
La democràcia exigeix acceptar ambdues premisses simultàniament:
- Que la Justícia investigui sense límits ni privilegis.
- Que els mitjans respectin la presumpció d’innocència mentre no hi hagi condemna.
Perquè quan la política, la policia i determinats sectors mediàtics es barregen en una dinàmica de filtracions interessades i condemnes preventives, el problema deixa d’afectar únicament l’investigat de torn. El que acaba deteriorant-se és la pròpia qualitat democràtica del sistema.
I aquest dany, a diferència d’una sentència judicial, rares vegades té reparació posterior.
