Les ciutats tenen memòria. Molta més que els discursos electorals. Mentre alguns governs aixequen fronteres amb paraules i converteixen la migració en un escenari permanent de confrontació política, els carrers, les escoles, els hospitals i els mercats recorden cada dia una veritat molt menys rendible per al populisme: la història de la humanitat sempre ha estat una història de desplaçaments. Cap civilització no s’ha construït tancant-se sobre si mateixa.
Potser per això resulta especialment significativa la reunió que se celebra a Ciutat de Mèxic, impulsada per la Coalició d’Alcaldes de les Amèriques sobre Migració, creada el 2024 amb el suport de la CAF i del Mayors Migration Council. A la trobada hi participen, entre d’altres, Clara Brugada, cap de Govern de Ciutat de Mèxic; Carlos Galán, alcalde de Bogotà; Alejandro Eder, alcalde de Cali; Mike Johnston, alcalde de Denver; i Claudio Orrego, governador de la Regió Metropolitana de Santiago de Xile, juntament amb altres responsables municipals del continent.
No es tracta únicament d’una declaració institucional. Els responsables locals defensen una idea tan senzilla com profundament política: mentre els governs nacionals converteixen la immigració en una arma electoral, són les ciutats les que reben, escolaritzen, atenen i acompanyen diàriament les persones que travessen una frontera buscant una vida digna.
La coalició aposta per compartir experiències d’integració, facilitar l’accés als serveis públics, promoure la inclusió laboral i combatre la desinformació que alimenta la xenofòbia. És una resposta pràctica davant d’una política que, massa sovint, ha preferit fabricar enemics abans que solucions.
Antonio Gramsci va escriure que el vell món triga a morir i el nou triga a néixer. En aquest clarobscur apareixen els monstres. Gairebé un segle després, la frase conserva una inquietant actualitat. Els monstres contemporanis ja no necessiten desfilar amb uniformes ni alçar el braç en places plenes. Els n’hi ha prou amb un algoritme, una campanya permanent de desinformació o un discurs que associï immigració amb delinqüència, inseguretat o decadència nacional per convertir l’estranger en el culpable perfecte de problemes l’arrel dels quals és molt més profunda.
La història d’Amèrica —com la d’Europa— està travessada per successives onades migratòries. Tanmateix, la memòria política acostuma a ser extraordinàriament fràgil. Es celebra l’avi immigrant quan apareix en una fotografia familiar, però es mira amb sospita el migrant que avui truca a la frontera. Aquest oblit no és casual; constitueix un dels recursos més eficaços del populisme contemporani.
Perquè la por és extraordinàriament rendible. Mentre la conversa pública gira al voltant de l’estranger, desapareixen del debat qüestions molt més incòmodes: la precarietat laboral, la concentració de la riquesa, la crisi de l’habitatge, la desigualtat o el debilitament dels serveis públics. L’extrema dreta ha convertit aquesta estratègia en una eina política d’una enorme eficàcia: on falten respostes complexes, ofereix culpables senzills.
Els alcaldes reunits a Mèxic van insistir precisament en aquesta contradicció. Van recordar que qui governa una ciutat no administra consignes ideològiques, sinó escoles, centres de salut, transport públic, habitatge i convivència. La integració no és una declaració moral; és una necessitat quotidiana per al funcionament democràtic de qualsevol comunitat. Criminalitzar col·lectivament les persones migrants no resol cap d’aquests desafiaments; únicament deteriora la cohesió social i erosiona la confiança en les institucions.
Hannah Arendt advertia que el primer dret de tota persona és el «dret a tenir drets». Quan una democràcia comença a decidir qui mereix plenament aquesta condició i qui pot ser reduït a una amenaça permanent, el problema deixa de ser migratori per convertir-se en un problema democràtic. La història europea del segle XX va demostrar amb cruesa que l’odi mai no roman quiet: un cop legitimat, simplement canvia de destinatari.
Per això aquesta coalició d’alcaldes representa molt més que una aliança municipal. Constitueix una forma de resistència democràtica davant la normalització del menyspreu. No resoldrà per si sola els desafiaments migratoris del continent, però recorda una veritat que massa sovint queda sepultada sota el soroll de les campanyes electorals: les ciutats prosperen quan integren, no quan exclouen; quan amplien drets, no quan redueixen la humanitat de l’altre a una caricatura útil per guanyar vots.
Perquè les ciutats mai no s’han fet grans aixecant murs contra els qui arribaven. S’han fet grans quan han entès que cada nou veí podia convertir-se en part del seu futur. Potser aquesta és la diferència essencial entre els qui entenen la política com una indústria de la por i els qui encara creuen que governar consisteix, sobretot, a defensar la dignitat humana com l’únic punt de partida possible per a una democràcia que aspiri a anomenar-se veritablement democràtica.
