Sembla mentida, però només han passat quatre mesos. El 22 de desembre, fa tot just un hivern, l’Espanyol sortia de San Mamés amb una victòria a la butxaca i el pit inflat. Carlos Romero havia clavat una volea des de fora de l’àrea i Pere Milla havia rematat la nit del darrer partit de 2025 amb el gol que tancava un any de somni. Cinquena victòria seguida, cinquena posició a la taula i una paraula —Europa— que tornava a pronunciar-se sense por al ridícul. Algú, fins i tot, es va atrevir a dir Champions.
Avui, diumenge 19 d’abril, aquell relat ja no existeix. El segon Espanyol de la temporada —el que ha jugat tot 2026— és un equip irreconeixible, amb catorze jornades encadenades sense guanyar i amb la mirada posada en dues taules alhora: la de dalt, on Europa continua sent una mena d’oasi a sis punts, i la de baix, on el descens ja no queda tan lluny com fa només un mes. Si algú hagués explicat això el vespre de San Mamés, se l’haurien mirat amb cara estranya.
Quan el calendari es va tornar ganivet
El punt d’inflexió té data: 3 de gener. Primer partit de l’any, derbi a l’RCDE Stadium, el Barça al davant. Dos gols a la recta final —Olmo i Lewandowski— van deixar un 0-2 que va fer més mal del que semblava. No tant pel resultat, que dins l’ordre natural del futbol cau del costat previsible, sinó pel que va activar: una dinàmica que l’equip encara no ha sabut trencar. Des d’aquella nit, els de Manolo González amb prou feines s’han tret algun punt de tant en tant, un degoteig d’empats discrets, algun partit digne —el 0-0 a La Cartuja davant el Betis, pràcticament l’única nota positiva del trimestre— i una pila de derrotes que han anat desgastant el vestidor.
Les causes, com sempre passa, són múltiples. Els rivals, per començar, han descobert com aturar aquell Espanyol valent, intens i directe que sorprenia les primeres jornades: el factor novetat ja no hi és. A això s’hi afegeix un descens notori del rendiment individual d’alguns homes que havien estat determinants a la primera volta, i la dificultat de Manolo González per introduir variants quan el pla inicial no funciona. Hi ha hagut, també, algunes decisions arbitrals mal digerides al vestidor. Tot plegat, un còctel que s’ha anat espessint jornada rere jornada.
La nit del Camp Nou, com un resum
Si es busca una imatge que condensi tot el que ha passat, serveix la del segon derbi, el del passat 11 d’abril al Camp Nou. Dos gols primerencs de Ferran Torres, un Espanyol acovardit fins al descans, una reacció de Pol Lozano que durant deu minuts va fer tornar a somiar i, de seguida, la sentència: Lamine al 3-1, Rashford tancant el 4-1. La reacció existia, però no arribava ni al tercer acte. Pol Lozano, precisament, va acabar tancant les xarxes socials pocs dies després, cansat dels insults que li arribaven. Fernando Calero, en declaracions posteriors al partit, va descriure el 2026 del seu equip amb una franquesa poc habitual al futbol professional: una segona volta pèssima, va dir, amb un adjectiu més gruixut que el que posem aquí.
Els números fan mal. Del cinquè lloc amb què l’equip tancava el 2025, l’Espanyol ha passat a un desè lloc amb 38 punts. Un botí minúscul per a gairebé quatre mesos de competició. I el que és pitjor: empatat amb Girona, Osasuna i Athletic, en un tram de la taula on tothom frena alhora i on ja s’ha de començar a mirar enrere. El Mallorca, que marca el descens, és a set punts que demà poden ser sis.
Reflexionar, també, forma part del pla
Aquesta setmana, l’aturada pel cap de setmana de final de Copa del Rei ha servit d’excusa per a una cosa que ja necessitava el vestidor: aturar-se. Manolo González ha donat tres dies de festa a la plantilla —dilluns, divendres i dissabte— perquè els jugadors aprofitin per respirar abans del tram més determinant del curs. És una decisió curiosa, en plena crisi: en lloc d’estrènyer, deixar descansar. Però té la seva lògica. L’equip arriba mentalment saturat, amb la pressió pujant cada jornada, i qui ha vist entrenar l’Espanyol les últimes setmanes parla d’una plantilla cansada del cap abans que de les cames.
El següent episodi arriba dijous 23 d’abril, Sant Jordi, a Vallecas. Un desplaçament que fa sis mesos semblava una parada més del calendari i que ara s’ha convertit en una mena d’examen: treure alguna cosa de Vallecas, o no treure-la, dirà molt de cap a on camina el final de curs. Al davant, paradoxalment, un rival més tocat del que sembla: el Rayo ha arribat a semifinals de la Conference League, sí, però arrossega el cansament de l’aventura europea i arriba al partit amb tres dels quatre centrals habituals —Lejeune i Mendy per sanció, Luiz Felipe tocat del muscle— fora de la convocatòria. És una oportunitat, vist així. També és una trampa, llegit en clau perica: res més fàcil que tornar a fallar quan tot convida a no fallar.
Després de Vallecas, el diluvi
L’endemà arriba la part realment incòmoda del calendari. Si a Vallecas no s’hi sumen punts, el partit següent —rebre un Levante que es juga la permanència al RCDE Stadium— es converteix en un examen de veritat. I després venen a Cornellà Reial Madrid, Athletic i Reial Sociedad, amb visites a Osasuna i Sevilla entremig. Cap d’aquests duels té bona pinta sobre el paper. La matemàtica encara no és dramàtica —amb 38 punts, la permanència està a l’abast amb una o dues victòries—, però el futbol ja fa setmanes que no es llegeix amb aritmètica, sinó amb caps. I els caps, ara mateix, fan mal.
El que queda, que no és poc
Queda, això sí, la certesa que aquest Espanyol —el que ara dubta— va ser una de les millors notícies de la primera volta de la Lliga. Va remuntar l’Atlètic a Cornellà el dia del debut, va empatar al Metropolitano, va plantar cara al Reial Madrid i va competir amb els grans durant cinc mesos llargs. Aquella etapa no ha desaparegut; només ha quedat enterrada sota el pes d’un any que s’està fent massa llarg. Si el grup retroba la idea que el va portar a encadenar cinc victòries abans de Nadal, encara hi ha temps. Si no, tocarà pair el fet que una temporada d’il·lusions s’ha convertit, en tres mesos i mig, en un exercici d’aguantar. A Cornellà saben de fa anys que la salvació, al final, sempre s’acaba escrivint a l’última pàgina. Només que aquest cop ningú no l’esperava tan aviat al guió.
