El diàleg no sempre produeix consens.
De vegades, només evidencia la distància.
La darrera reunió entre el Govern de Catalunya i els sindicats docents ha acabat sense acord, reactivant un conflicte que roman obert en el sistema educatiu. Lluny de tancar una etapa, la trobada ha confirmat la persistència de desacords estructurals sobre condicions laborals i organització del treball.
El punt de fricció no és nou.
Les reivindicacions sindicals —vinculades a càrrega horària, condicions de treball i reconeixement professional— xoquen amb una proposta institucional que els representants consideren insuficient. El resultat no és una ruptura abrupta, sinó un estancament prolongat.
Aquest tipus de situacions redefineix el paper del diàleg.
No com a mecanisme automàtic de resolució, sinó com a espai on es manifesten els límits de negociació. Parlar no sempre apropa posicions; de vegades, les delimita amb més claredat.
La conseqüència immediata és la reactivació de mobilitzacions.
L’anunci de noves protestes introdueix pressió sobre l’administració, però també perllonga la incertesa en el sistema educatiu. El conflicte deixa de ser exclusivament institucional per traslladar-se al funcionament quotidià d’escoles i centres.
En aquest context, la política educativa se situa en un punt de tensió.
No es discuteix únicament el model, sinó la seva aplicació pràctica: com es distribueixen les càrregues, com es reconeixen les funcions i com se sosté el sistema en condicions reals.
Des d’una perspectiva progressista, l’episodi planteja una qüestió central.
La negociació no pot limitar-se a gestionar el conflicte; ha d’aspirar a resoldre’l. Un sistema educatiu sòlid requereix no només estructura, sinó també consens entre qui el sostenen diàriament.
Catalunya no s’enfronta a un col·lapse educatiu.
Però sí a un bloqueig en la seva governança.
Perquè, quan el diàleg es manté sense avançar,
l’estabilitat del sistema deixa de dependre d’acords i passa a dependre de resistències.
