La rua del Barça va ser una tarda per recordar. L’autobús avançava a poc a poc mentre la gent s’amuntegava a banda i banda del recorregut, i els jugadors anaven convertint el trajecte en un espectacle continu de bromes, càntics i crits cap a la gent del carrer.
D’entrada, un dels més actius va ser Robert Lewandowski. Plantat a la part davantera de l’autobús des de bon principi, entre somriures i salutacions. La frase més comentada de la tarda, però, la va deixar més tard: va dir que estava «molt feliç» i «molt orgullós» d’haver guanyat una altra Lliga, però que no sabia què passaria a partir d’ara. La seva continuïtat, en l’aire.
Si hi havia algú capaç de convertir la rua en un monòleg d’humor, aquest era Wojciech Szczesny. No va parar de fer-ne, de bromes, amb tothom i per tot. Va deixar caure que Joan García «és de La Masia» i ho va rematar amb una altra sortida tan absurda com divertida que va fer esclafir de riure tothom dins l’autobús. Més tard va dir que no parlava anglès, italià ni castellà, que ell només parlava català, i va acabar la tarda menjant pizza, hamburguesa i fins i tot gelat. Tot un personatge.
Lamine Yamal va donar encara més color a la celebració del Barça amb una de les imatges de la rua: primer, fent onejar una bandera palestina des de l’autobús, i després ballant amb una samarreta on es llegia gràcies a Déu que no soc madridista. Dos gestos que van convertir la seva presència en un dels moments més comentats de la festa blaugrana.
Una altra de les figures de la jornada va ser Lamine Yamal, per raons ben diferents. El van veure especialment llançat: gravava els companys, ballava, demanava el micròfon i s’anava engrescant més a mesura que passaven les hores. En un moment va dir que una rua de Champions seria possible, i que segur que sí. Va parlar també de la importància de valorar cada títol, que guanyar no és mai fàcil. Jove, sí, però ja molt còmode en aquest paper.
A l’autobús hi havia un aniversariant. En Fermín López complia 23 anys i ho celebrava amb els dos títols de la temporada a les mans, amb una alegria que semblava del tot sincera. Un aniversari viscut al mig del carrer, envoltat de milers de persones, no és una cosa que passi cada dia.
Una de les imatges que més va circular va ser la de Ronald Araujo posant-se una perruca que li havia tirat un aficionat des del carrer. Poca cosa, però d’aquelles que diuen molt de com estava l’ambient: una tarda on els jugadors i la gent del carrer anaven i venien sense gaire distància.
Pedri va tenir també el seu moment: uns aficionats li van llançar unes roses blaugrana i ell les va regalar al Rashford entre rialles. Uns altres van tirar fuets a l’autobús. Una festa major, en tota regla.
En la mateixa línia van parlar Cubarsí, De Jong, Dani Olmo i Joan García: agraïment, orgull i ganes de més. De Jong va destacar el vincle amb l’afició i el fet de tenir tants jugadors formats al club. Dani Olmo va ser tallant: va dir que no volia ni imaginar-se una celebració així si algun dia guanyen la Champions. Joan García, en la seva primera rua, va confessar que era increïble sentir la gent cridar sense aturar-se.
Flick va aparèixer més seriós, amb un «Estic molt bé, gràcies» que deia poc i ho deia tot. Koundé va tancar amb una reflexió senzilla: cada any sembla que hi ha més gent, i el més important és que l’afició se senti orgullosa.
La rua va acabar sent exactament això: una suma de moments petits. Una frase, una broma, un ball, una perruca, una pizza, una rosa, un «madridista qui no boti», el Passeig de Gràcia ple de gent i una ciutat sencera sortint al carrer a celebrar-ho. Més que la festa d’un títol, va ser la foto d’un vestidor jove, sorollós i molt a gust en la seva pròpia festa.
