L’última enquesta de 40dB. situa el PSOE a només 1,2 punts del PP i demostra que res no està escrit per endavant. La dreta conserva una àmplia majoria parlamentària en les projeccions, però queden tretze dies per votar i una pregunta continua oberta: serà capaç l’esquerra de mobilitzar aquells que encara no han decidit el seu futur?
Hi ha qui fa setmanes que reparteix ministeris abans que els ciutadans hagin dipositat una sola papereta a les urnes.
Qui parla del pròxim Govern de Feijóo i Abascal com si fos una realitat inevitable. Qui presenta les eleccions del 29 de novembre com un simple tràmit per certificar una sentència dictada per endavant per les enquestes.
Però resulta que els ciutadans tenen el costum incòmode de no comportar-se sempre com esperen els pronòstics.
I l’última enquesta de 40dB. acaba de recordar una cosa que alguns semblaven haver oblidat.
L’esperança no està perduda.
No vol dir que l’esquerra tingui guanyades les eleccions. Ni tan sols que estigui a prop d’aconseguir una majoria parlamentària. Vol dir una cosa molt més senzilla i, en aquests moments, extraordinàriament important: encara hi ha partit.
D’una derrota anunciada a una distància de només 1,2 punts
El sondeig publicat aquest dilluns per EL PAÍS i la Cadena SER situa el Partit Popular en el 31,5 % dels vots i el PSOE en el 30,3 %.
La distància és de només 1,2 punts.
Els socialistes assoleixen així la seva millor estimació de vot des de les eleccions del 2023 en els estudis d’aquesta empresa demoscòpica.
No estem parlant d’una victòria. Estem parlant d’una tendència que mereix ser observada.
Perquè fa tot just unes setmanes semblava que el PSOE estava condemnat a contemplar la campanya des de la resignació, mentre el Partit Popular preparava el terreny per governar amb Vox.
Ara la distància entre els dos grans partits s’escurça.
I quan una diferència es redueix a poc més d’un punt, qualsevol afirmació sobre un resultat inevitable comença a resultar precipitada.
Això no vol dir que les enquestes estiguin equivocades.
Vol dir que són fotografies d’un moment, no escriptures de propietat sobre el futur.
I que una campanya electoral existeix precisament perquè els vots encara no estan decidits.
El problema no és només guanyar el PP: és evitar una majoria del PP i Vox
Seria còmode aturar aquí l’editorial.
Celebrar el creixement socialista, parlar de remuntada i confiar que l’entusiasme faci la resta.
Però seria enganyar-nos.
La mateixa enquesta que situa el PSOE a les portes d’atrapar el PP concedeix 192 diputats a la suma de populars i Vox.
Setze escons per sobre de la majoria absoluta.
El PSOE obtindria 119 diputats i les forces situades a la seva esquerra continuarien mostrant una feblesa que compromet seriosament qualsevol alternativa parlamentària.
Aquí hi ha el veritable problema.
A Espanya no governa necessàriament qui aconsegueix més vots, sinó qui reuneix els suports suficients al Congrés.
I de poc serviria que el PSOE igualés o fins i tot superés el Partit Popular si el bloc conservador mantingués una majoria absoluta.
Per això l’esperança ha d’anar acompanyada d’intel·ligència política.
L’esquerra no es pot limitar a competir pels mateixos electors mentre deixa sense resoldre la seva fragmentació.
Necessita ampliar el seu espai electoral, recuperar aquells que se n’han allunyat i oferir raons per participar a qui avui considera que res no canviarà.
La remuntada d’un partit no equival automàticament a la remuntada de tot un bloc.
Reconèixer-ho no debilita l’esperança.
La converteix en una esperança adulta.
L’abstenció també té conseqüències
Hi ha una cosa que preocupa especialment en cada convocatòria electoral: el nombre de ciutadans que acaben convençuts que votar no serveix de res.
Persones que se senten decebudes per les promeses incomplertes.
Joves que treballen i no es poden independitzar.
Famílies que contemplen com el lloguer s’emporta una part desproporcionada dels seus ingressos.
Pacients que esperen massa temps per rebre atenció sanitària.
Treballadors que veuen créixer alguns indicadors econòmics sense que aquesta millora es tradueixi prou en les seves condicions de vida.
Seria un error respondre a aquestes frustracions amb propaganda triomfalista.
Qui no pot pagar un habitatge no necessita que li expliquin com de bé va tot.
Necessita solucions.
I qui ha perdut la confiança en la política no la recuperarà sentint que ha de votar per por de l’adversari.
L’esquerra ha de ser capaç d’oferir alguna cosa més.
Ha de parlar d’habitatge públic, salaris dignes, serveis públics, fiscalitat justa, drets laborals i oportunitats per a les noves generacions.
Però també ha d’explicar què pensa fer, com pretén finançar-ho i quan es podran comprovar els resultats.
Perquè l’esperança sense compromisos concrets acaba assemblant-se massa a una altra promesa electoral.
Ni resignació ni triomfalisme: l’esquerra necessita recuperar la il·lusió
La visita de Lula da Silva a Pedro Sánchez durant aquesta campanya té un simbolisme evident.
El president brasiler representa per a molts progressistes la possibilitat de mobilitzar una societat que semblava encaminada cap a un altre resultat.
Però les eleccions espanyoles no són les brasileres.
Aquí no n’hi ha prou que un candidat superi un altre.
Aquí compten els escons, les circumscripcions, els acords i la capacitat de construir majories.
Per això seria un error utilitzar l’experiència del Brasil com si es tractés d’una fórmula màgica.
El que sí que es pot recuperar d’aquell exemple és una idea política poderosa: la resignació no ha estat mai una bona estratègia electoral.
Les victòries no estan garantides.
Les derrotes tampoc.
La història democràtica és plena de resultats que semblaven improbables fins que els ciutadans van anar a votar.
Però hi ha una condició imprescindible.
L’esquerra ha de tornar a entusiasmar, no limitar-se a demanar un vot defensiu.
Ha de demostrar que entén el malestar social i que està disposada a corregir els seus propis errors.
Perquè defensar els avenços aconseguits no exigeix negar allò que encara funciona malament.
Al contrari.
La credibilitat d’un projecte progressista depèn també de la seva capacitat per reconèixer les seves mancances.
El 29 de novembre encara no està escrit
Queden tretze dies.
Tretze dies per escoltar propostes, contrastar programes, exigir explicacions i decidir quin país volem construir.
L’enquesta de 40dB. no anuncia una victòria de l’esquerra.
No elimina l’avantatge parlamentari del PP i Vox.
No resol la feblesa de les forces progressistes minoritàries.
I seria irresponsable afirmar el contrari.
Però sí que demostra que l’escenari electoral es pot moure.
Que una distància aparentment consolidada es pot escurçar.
Que encara hi ha ciutadans disposats a reconsiderar el seu vot.
I que les urnes continuen sent l’únic lloc on una expectativa es converteix en un resultat.
Els qui desitgen un Govern progressista tenen motius per preocupar-se, però també raons per no rendir-se.
La preocupació ha de servir per exigir millors polítiques.
L’esperança, per recordar que cap enquesta no substitueix la decisió de milions de ciutadans.
Potser el 29 de novembre confirmarà les projeccions que avui afavoreixen la dreta.
Potser les urnes dibuixaran un escenari diferent.
Ningú no ho pot garantir.
Però hi ha una cosa que sí que sabem: el futur no està decidit mentre els ciutadans conservin la possibilitat d’escollir-lo.
I aquesta possibilitat continua intacta.
Que ningú no confongui una enquesta amb una sentència.
Que ningú no doni per acabat un partit que encara s’està jugant.
Perquè l’esperança no està perduda. I perquè, de vegades, les remuntades comencen precisament quan deixem d’acceptar que la derrota és inevitable.







