Article d’opinió d’Antonia Monge Fernández, Catedràtica de Dret Penal de la Universitat de Sevilla
L’expulsió penal de persones estrangeres ha esdevingut un dels punts més controvertits del sistema penal espanyol. Allò que en origen va néixer com una mesura excepcional per evitar penes curtes de presó, avui funciona cada cop més com un instrument de control migratori. L’article 89 del Codi Penal permet substituir la presó per l’expulsió del territori nacional en determinats casos, però la seva aplicació planteja dubtes seriosos sobre proporcionalitat, reinserció i respecte als drets fonamentals.
La qüestió no és menor. Darrere de cada expulsió hi ha una persona que perd el lloc de residència, els vincles familiars i, en molts casos, el projecte de vida. I darrere d’aquesta mesura també hi ha una pregunta de fons: serveix el dret penal per castigar delictes o per ordenar fronteres?
Del càstig al control migratori
La regulació de l’expulsió penal s’ha anat endurint amb el temps. El que va començar com una alternativa per evitar l’empresonament de curta durada s’ha acabat convertint, a la pràctica, en una resposta preferent davant de la condemna de persones estrangeres. Aquest gir no és només tècnic; també és polític.
El canvi respon a una tendència més àmplia: lassociació entre immigració irregular, inseguretat i criminalitat. En aquest context, l’estranger apareix sovint com a subjecte de risc, i l’expulsió es presenta com una solució ràpida, eficaç i aparentment ferma. Tot i això, aquesta lògica pot desplaçar els principis que haurien de guiar qualsevol resposta penal en un Estat de Dret: legalitat, proporcionalitat, individualització i resocialització.
La doble sanció que preocupa els juristes
Un dels problemes més delicats és la convivència entre l’expulsió penal i l’expulsió administrativa prevista a la legislació d’estrangeria. A la pràctica, una persona pot ser condemnada per un delicte i, a més, enfrontar-se després a un procediment administratiu d’expulsió per tenir antecedents penals no cancel·lats.
Aquesta duplicitat produeix efectes molt durs. No només s?imposa una pena, sinó que s?hi afegeix la sortida forçosa del país i la prohibició de tornar durant anys. Tot i que formalment es digui que cada mesura persegueix una finalitat diferent, el resultat final és una acumulació de conseqüències que pot resultar desproporcionada i difícil de conciliar amb el principi de no doble càstig.
El jutge davant del cas concret
La jurisprudència ha insistit que l’expulsió no s’ha d’aplicar automàticament. Abans d’acordar-la, el jutge ha de valorar les circumstàncies concretes de la persona condemnada: l’arrelament, la vida familiar, la integració social i laboral, i fins i tot les conseqüències que la mesura pot generar en el seu entorn més proper.
Aquest punt és essencial. L?expulsió no és una sanció neutra ni menor. En molts casos suposa trencar de cop una vida ja consolidada a Espanya. Per això, si s’aplica sense una ponderació real, pot acabar sent més costosa que la pena de presó. La motivació judicial no és un formalisme: és la garantia que impedeix que l’expulsió esdevingui una resposta mecànica basada només en la nacionalitat.
Dones migrants: la doble vulnerabilitat
L’article posa el focus en un aspecte que sovint queda fora del debat públic: l’impacte específic d’aquestes mesures sobre les dones migrants. Afronten una vulnerabilitat doble, per raó de gènere i per la seva condició d’estrangeres. En molts casos, a més, hi viuen situacions de precarietat econòmica, dependència administrativa o violència prèvia.
Aquesta realitat té conseqüències concretes dins del sistema penal i penitenciari. Les dones estrangeres poden tenir més dificultats per accedir a permisos, beneficis o programes de reinserció. I quan l’expulsió apareix com a destí gairebé inevitable, la possibilitat de reconstruir un projecte de vida encara es redueix més. En el cas de mares amb fills o filles, l’impacte familiar pot ser especialment sever.
Els CIE, al centre de la discussió
L’expulsió penal també es relaciona amb els centres d’internament d’estrangers. Tot i que en teoria no són presons, a la pràctica suposen una privació de llibertat que serveix per assegurar l’execució de l’expulsió. Aquest internament ha estat objecte de crítiques constants per les condicions, per les limitacions de garanties i per l’especial exposició de persones vulnerables.
En el cas de dones víctimes de tràfic, violència o explotació, l’internament pot afegir més risc al que ja patien. Per això, els CIE han esdevingut un dels símbols més visibles d’una política migratòria centrada en la custòdia i la sortida del territori, més que no pas en la protecció o la integració.
Una reforma pendent
La principal crítica que es desprèn de l’anàlisi és clara: l’expulsió penal necessita límits més estrictes. No n’hi ha prou d’afirmar que és una mesura excepcional si a la pràctica s’aplica sovint com a resposta preferent. Cal reforçar la motivació judicial, valorar expressament l’arrelament i la vida familiar, i tenir en compte la perspectiva de gènere.
També caldria revisar l’acumulació entre expulsió penal i expulsió administrativa. Aquest recorregut doble és un dels punts més problemàtics del sistema, perquè multiplica els efectes punitius i converteix la condició migratòria en un factor decisiu d’exclusió.
Una pregunta de fons
La gran aportació d’aquest debat no només és jurídica, sinó també política i social. L’expulsió penal obliga a preguntar-se què espera realment un Estat del dret penal. Si la funció és castigar delictes, la resposta s’ha de centrar en el fet comès i en la persona concreta. Si, per contra, s’utilitza per seleccionar qui roman i qui surt del territori, aleshores el càstig deixa de ser només càstig i passa a ser també una forma de control migratori.
Aquí rau la veritable tensió. I també el desafiament principal: evitar que el dret penal es converteixi en una eina d’exclusió disfressada de legalitat.








