Salvador Illa i Oriol Junqueras van segellar ahir un acord pressupostari que fa només uns mesos semblava impossible. Dos partits que van viure anys de deslegitimació mútua i crisi institucional s’asseuen ara a negociar comptes públics. El simbolisme és enorme, i la lectura és doble: a Barcelona confirma un canvi de cicle; a Madrid reforça l’arquitectura parlamentària que sosté el govern de Sánchez.
Catalunya porta més d’una dècada amb la governabilitat bloquejada. Entre el 2012 i el 2024, els pressupostos es van prorrogar fins a sis vegades. L’independentisme no va ser capaç d’aprovar noves comptes. La victòria d’Illa ja va anticipar l’esgotament d’aquella dinàmica, però governar exigia un pas més: que ERC acceptés canviar la confrontació per la negociació.
El gir d’Esquerra
El debat intern a ERC ha estat intens, gairebé existencial. Durant una dècada, el partit va intentar combinar el perfil independentista amb una imatge de gestió útil. No sempre va funcionar. Anys de retrocessos electorals van portar una part creixent de la direcció republicana a una conclusió incòmoda: calia deixar enrere el maximalisme i apostar per resultats concrets.
Les enquestes del CEO indiquen que una àmplia majoria dels votants d’ERC prioritza avui l’estabilitat institucional per damunt de les antigues línies vermelles. L’electorat post-procés s’ha tornat més pragmàtic. Li preocupen l’habitatge, els serveis públics, l’economia. El pacte respon exactament a aquest nou clima.
L’acord inclou més despesa social, inversions estratègiques i nous avenços en el model de finançament singular que PSC i ERC van pactar durant la investidura. La qüestió fiscal és la més carregada políticament. Per a ERC, el finançament diferenciat és la manera de reformular la demanda nacional sense ruptura, guanyant influència real dins l’Estat. Per a Illa, consolida la imatge que ha construït des que va arribar a la Generalitat: la del president de la normalització.
Riscos per als dos costats
El perill per a Illa és evident. Si s’estén la percepció que el PSC depèn excessivament d’ERC —sobretot en matèria fiscal—, el desgaste pot ser important. Fora de Catalunya, el model de finançament singular ja genera rebuig. Fins i tot dins del PSOE hi ha dirigents territorials que temen que apostar per una major asimetria fiscal acabi sent perjudicial electoralment.
ERC afronta un risc diferent. Com més s’identifiqui amb l’estabilitat socialista, més difícil li serà mantenir una identitat pròpia. Junts ja prepara aquesta línia d’atac: presentarà els republicans com els gestors d’una autonomia domesticada, sense ambició nacional. Malgrat tot, la lògica de l’entesa segueix sent la més racional per als dos partits. Cap dels dos guanya res amb un nou bloqueig.
La dimensió europea
A Brussel·les, la desescalada del conflicte català s’interpreta com un dels èxits polítics més rellevants dels últims anys. La crisi del 2017 va generar una profunda incomoditat a les institucions europees: el temor que la inestabilitat d’un dels grans estats membres s’expandís era real. L’acord PSC-ERC es llegeix ara, en clau europea, com una prova que els conflictes territorials poden transitar de la confrontació cap a la política estable.
La intensitat emocional del procés no ha desaparegut del tot, però ha perdut centralitat. El cansament, el pragmatisme i la demanda de governabilitat han ocupat bona part d’aquell espai. El pacte entre Illa i Junqueras no tanca el debat territorial —ningú ho pretén—, però pot marcar l’inici d’una fase en la qual aquell conflicte es gestioni de manera molt més transaccional i molt menys dramàtica.
