Hi ha imatges que semblen escrites per un novel·lista satíric i no per la realitat.
El Perú espera el resultat definitiu d’una elecció presidencial decidida per només unes dècimes. Roberto Sánchez ronda el 50,11% dels vots davant del 49,88% de Keiko Fujimori. Més de vint-i-set milions de ciutadans van ser cridats a les urnes i, tanmateix, bona part de l’atenció nacional es concentra ara en els vots procedents de l’exterior.
No hi ha res d’antidemocràtic en això. Els ciutadans conserven els seus drets encara que travessin fronteres. El que és realment cridaner és una altra cosa.
Que una part decisiva del futur polític del Perú depengui precisament d’aquells que ja no viuen al Perú.
La paradoxa mereix una reflexió.
Perquè ningú abandona el seu país per caprici històric. Darrere de cada emigrant hi ha una biografia. De vegades és la història d’algú que va marxar perquè els salaris no arribaven. Altres vegades és la d’algú que va fugir de la inestabilitat política, de la corrupció endèmica o de la manca d’oportunitats. També existeix el cas contrari: aquells que van acumular prou patrimoni per construir la seva vida lluny de les incerteses quotidianes del país.
I aquí apareix la gran contradicció peruana.
L’elecció pot acabar sent definida per dos extrems socials que comparteixen una mateixa característica: ja no viuen l’experiència diària del Perú.
D’una banda, els qui van marxar perquè no podien construir un futur digne. De l’altra, els qui disposen de recursos suficients per no dependre de la realitat econòmica que condiciona milions de peruans. Entre tots dos grups queda l’immensa majoria que continua afrontant cada matí els problemes del transport, els salaris, la sanitat, la inseguretat o la precarietat laboral.
No es tracta de qüestionar el dret de vot. Es tracta de preguntar-nos què ens diu aquesta situació sobre la història recent del país.
Durant dècades, el Perú va ser presentat com un dels exemples llatinoamericans d’estabilitat macroeconòmica. Tanmateix, aquesta estabilitat va conviure amb profundes desigualtats territorials, amb serveis públics insuficients i amb una emigració constant de ciutadans que van buscar en altres llocs les oportunitats que no trobaven a casa seva.
Antonio Gramsci va escriure que la crisi consisteix precisament en el fet que el vell no acaba de morir i el nou no acaba de néixer. Poques definicions semblen descriure millor el moment peruà.
Perquè la dada real d’aquesta elecció no són les dècimes que separen els candidats.
Tampoc les actes pendents.
Ni tan sols el suspens de l’escrutini.
La dada real és que milions de peruans han construït la seva vida lluny del Perú i que ara els seus vots poden decidir el rumb d’aquells que s’hi van quedar.
La democràcia permet aquesta situació. I probablement l’ha de permetre.
Però també obliga a formular preguntes incòmodes.
Per què tants ciutadans van haver de marxar?
Per què el país continua exportant treballadors, professionals i famílies senceres?
Per què una part tan significativa de la nació viu fora de les seves fronteres?
Potser la qüestió més important d’aquesta elecció no sigui qui ocuparà el Palau de Govern.
Potser sigui comprendre per què, una vegada més, el destí del Perú està sent escrit tant per aquells que s’hi van quedar com per aquells que un dia van haver de buscar el seu futur en un altre lloc.
