LAME DUCK… (ÀNEC COIX)
Només en sis ocasions, al llarg de la història de la moderna democràcia nord-americana, s’ha produït una circumstància com la viscuda després de les eleccions del 3 de novembre: que el partit de l’oposició aconsegueixi simultàniament la majoria a la Cambra de Representants i al Senat.
Aquest resultat marcarà els pròxims dos anys de la política nord-americana i tindrà conseqüències internacionals. Donald Trump continua sent president, però la seva capacitat per governar pot quedar seriosament compromesa. Fins i tot la possibilitat d’un nou procediment d’impeachment adquireix rellevància davant les contradiccions que una derrota com aquesta pot provocar dins del Partit Republicà.
Trump pot convertir-se en un autèntic lame duck, un ànec coix: un president que conserva formalment el poder, però que perd bona part de la seva capacitat per exercir-lo.
Tanmateix, la transcendència d’aquestes eleccions no rau únicament en el repartiment d’escons. El que realment resulta revelador és la transformació del comportament electoral en territoris que semblaven bastions inexpugnables del republicanisme.
La primera explicació és econòmica. L’encariment de la vida, la incertesa laboral i el deteriorament de les expectatives socials han confrontat les promeses de prosperitat del trumpisme amb les condicions materials de milions de nord-americans.
Però també hi han pesat la por i la percepció d’una pèrdua progressiva de llibertats. Les batudes del Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE), les deportacions i l’amenaça de separació familiar han mobilitzat sectors de l’electorat hispà. El descontentament també ha arribat als treballadors de les regions industrials, preocupats pel seu futur econòmic i les garanties democràtiques.
Una part dels nord-americans no tem únicament perdre la feina o la capacitat adquisitiva: comença a témer per les llibertats del seu país.
La promesa de recuperar la grandesa nacional s’ha estavellat contra una realitat menys lluminosa. El somni americà, associat durant generacions a la prosperitat i les oportunitats, s’ha convertit per a molts en incertesa. Una expressió resumeix aquesta frustració: «El somni americà ja no existeix; existeix l’infern americà».
Quan la por deixa d’imposar obediència i es converteix en una raó per votar contra qui la provoca, el poder entra en una fase de vulnerabilitat.
Texas representa, possiblement, l’esdeveniment electoral més significatiu d’aquesta jornada. Durant dècades ha estat un dels grans símbols del conservadorisme i un centre de gravetat del moviment MAGA.
La victòria de Gina Hinojosa, primera dona llatina elegida governadora de Texas, suposa una alternança històrica. Els resultats que es tenen li atribueixen un avantatge superior als 696.000 vots sobre el republicà Greg Abbott.
A això s’hi suma el triomf de James Talarico davant Ken Paxton en les eleccions al Senat, posant fi a més de tres dècades sense un senador demòcrata elegit per Texas.
Convé recordar el nom de James Talarico. La seva victòria el situa entre els dirigents demòcrates amb més projecció i com a possible referent per a les pròximes eleccions presidencials.
Michigan ofereix una altra imatge del canvi. La victòria de Jocelyn Benson com a governadora i l’elecció d’Abdul El-Sayed com a primer musulmà a accedir al Senat nord-americà tenen una dimensió històrica.
El-Sayed, metge d’origen egipci i representant del progressisme demòcrata, ha derrotat el republicà Mike Rogers, avalat per Trump. El seu triomf, vinculat a la defensa de la sanitat pública, els drets socials i la diversitat religiosa, qüestiona la suposada solidesa del vincle entre MAGA i la classe treballadora industrial.
Geòrgia afegeix una dimensió racial i sociològica extraordinària. Keisha Lance Bottoms, antiga alcaldessa d’Atlanta, s’ha convertit en la primera dona negra elegida governadora als Estats Units. La seva victòria davant el republicà Rick Jackson posa fi a 28 anys sense un governador demòcrata a Geòrgia.
La reelecció del senador Jon Ossoff consolida aquest gir en un territori que Trump va guanyar el 2024. Una dona afroamericana governarà un dels estats on la segregació racial i la lluita pels drets civils van marcar profundament la història nord-americana.
Però l’element veritablement revelador és la transformació estructural de l’electorat nord-americà. No som únicament davant d’un canvi de preferències partidistes, sinó davant d’una resposta social d’una contundència extraordinària contra la ideologia de l’extrema dreta, la normalització de l’odi, la confrontació permanent i la utilització de les xarxes socials com a instruments de manipulació i intimidació.
Milions de ciutadans han expressat mitjançant el seu vot el rebuig a una política que converteix l’adversari en enemic, l’immigrant en amenaça i la discrepància en motiu de persecució.
És una reacció sociològica de gran envergadura, les repercussions de la qual poden recórrer el món.
La derrota del trumpisme qüestiona l’hegemonia cultural que l’extrema dreta pretenia construir sobre la por i la desinformació. Encara caldrà comprovar si aquest desplaçament cristal·litza en una majoria duradora, però deixa una ensenyament fonamental: l’avanç de l’autoritarisme no és irreversible i la democràcia conserva una extraordinària capacitat de resposta.
El terratrèmol electoral amenaça de convertir-se en un terratrèmol intern del republicanisme nord-americà.
Però les seves conseqüències transcendeixen les fronteres nord-americanes. Durant anys, Donald Trump ha estat el principal referent polític i ideològic de l’extrema dreta internacional: des de Milei fins a Abascal, passant per Meloni, Orbán, Le Pen i Alternativa per a Alemanya (AfD).
El trumpisme no ha estat només un corrent ideològic: ha contribuït a construir una xarxa internacional d’influència política, mediàtica i tecnològica. Les seves connexions amb grans empresaris tecnològics, propietaris de plataformes digitals i organitzacions conservadores han afavorit la difusió de discursos i estratègies de mobilització.
La utilització de les xarxes socials, els algoritmes i la desinformació ha adquirit una importància decisiva en les estratègies de l’extrema dreta, des de l’Argentina fins a Xile i Colòmbia, i especialment a Europa. Les possibles operacions d’ingerència electoral, el finançament d’organitzacions polítiques i les connexions amb interessos vinculats al Kremlin exigeixen investigacions rigoroses i proves documentals.
El trumpisme ha servit de referència i plataforma de legitimació per a moviments que aspiren a transformar les democràcies liberals des de dins.
Una derrota d’aquesta magnitud debilita el principal referent internacional de l’extrema dreta i qüestiona la pretesa invulnerabilitat del seu projecte polític.
Davant de l’autoritarisme, la intimidació i el menyspreu per les institucions democràtiques, comença a obrir-se una perspectiva diferent…
Va començar amb Lula al Brasil. Continua ara amb els demòcrates nord-americans i l’enfortiment dels seus sectors més progressistes, alguns identificats obertament amb el socialisme democràtic. També es manifesta a Itàlia, on el centreesquerra recupera espais davant Giorgia Meloni, amb victòries municipals significatives com la de Gènova.
Però hi va haver un dirigent europeu que, quan semblava trobar-se pràcticament sol, va decidir enfrontar-se políticament a Donald Trump: Pedro Sánchez. Es va oposar a les seves exigències, va qüestionar els seus plantejaments sobre la despesa militar de l’OTAN i va mantenir posicions pròpies davant de governs europeus que van optar per acostar-se a Washington.
Pedro Sánchez s’ha convertit en un referent internacional de resistència política davant del trumpisme. I resulta paradoxal que aquells que es proclamen els grans patriotes espanyols siguin incapaços de reconèixer la projecció internacional d’un president del seu propi país, simplement perquè desitgen expulsar-lo del poder.
El gir polític del Brasil i el que apunten aquests resultats nord-americans permeten albergar l’esperança que Espanya també pugui resistir l’avanç de l’extrema dreta. Perquè l’alternativa és coneguda: una política dominada per la por, la confrontació i el retrocés dels drets.
Per sort, hi ha esperança.
