Afecta l’1,3 % de la població, però moltes persones conviuen durant anys amb els símptomes sense obtenir un diagnòstic
El trastorn d’afartament és el trastorn de la conducta alimentària (TCA) més freqüent, però també un dels menys diagnosticats. Tot i afectar aproximadament l’1,3 % de la població, moltes persones poden conviure durant anys amb els símptomes sense saber què els passa ni rebre una atenció especialitzada.
Un estudi internacional liderat per la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Universitari de Bellvitge i l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (IDIBELL), publicat a la revista European Eating Disorders Review, identifica dos perfils clínics diferenciats en persones amb trastorn d’afartament. Aquests perfils s’associen a diferències en l’edat d’inici, el grau de funcionament i la resposta al tractament, i obren la porta a un abordatge terapèutic més personalitzat.
L’anàlisi, basada en una mostra de 196 persones, posa de manifest que no totes les persones amb trastorn d’afartament presenten la mateixa evolució clínica ni responen de la mateixa manera als tractaments disponibles, un fet que podria explicar per què una part dels casos no obtenen els resultats esperats.
Un trastorn freqüent, però sovint invisibilitzat
El trastorn d’afartament es caracteritza per episodis recurrents d’ingesta molt elevada de menjar en un període molt curt de temps, acompanyats d’una sensació de pèrdua de control. A diferència d’altres TCA, aquests episodis no van seguits habitualment de conductes compensatòries com el vòmit o l’exercici excessiu.
Tot i la seva elevada prevalença, continua sent un trastorn poc diagnosticat. Sovint els símptomes s’interpreten erròniament com una manca de voluntat o un problema relacionat exclusivament amb el pes corporal, fet que contribueix a retardar la detecció i l’accés a l’atenció especialitzada.
“El trastorn d’afartament és un trastorn complex, amb factors biològics, psicològics i socials que alteren el comportament alimentari”, explica el doctor Fernando Fernández-Aranda, director del Programa de TCA de l’Hospital Universitari de Bellvitge, director de l’Àrea de TCA de Bellvitge-Fundació Hospitalàries i investigador de l’IDIBELL. “Els estudis mostren alteracions en circuits cerebrals relacionats amb la recompensa, el control inhibitori i la regulació emocional, similars en alguns aspectes als mecanismes de les addiccions”, afegeix.
Dos perfils clínics, dues necessitats diferents
L’estudi, liderat per la doctora Lucía Camacho-Barcia, investigadora de l’IDIBELL, descriu dos grans grups de persones amb trastorn d’afartament. D’una banda, un perfil amb una edat d’inici més tardana i un millor nivell de funcionament global. De l’altra, un perfil amb una major afectació clínica, caracteritzat per una psicopatologia alimentària més intensa, més desregulació emocional i una major presència de símptomes relacionats amb l’addicció al menjar.
Les persones amb aquest perfil amb una major complexitat clínica presenten una probabilitat més elevada d’abandonar el tractament o de no assolir la remissió dels símptomes, cosa que reforça la importància d’identificar les característiques clíniques de cada cas des de l’inici.
Segons la doctora Camacho-Barcia, aquests resultats evidencien l’heterogeneïtat del trastorn i la necessitat d’evitar models terapèutics únics per a situacions clíniques molt diferents.
“Les nostres dades indiquen que no totes les persones amb trastorn d’afartament necessiten el mateix tipus d’intervenció ni la mateixa intensitat terapèutica”, assenyala Fernández-Aranda. “Identificar aquests perfils pot ajudar-nos a oferir tractaments més ajustats a les necessitats de cada persona i, potencialment, millorar-ne els resultats”, manté.
El trastorn d’afartament sovint conviu amb l’obesitat, però requereix un abordatge específic centrat en els aspectes emocionals i cognitius.
“El primer objectiu del tractament ha de ser reduir o eliminar els episodis d’afartament”, assenyala Fernández-Aranda. “Només després, si escau, es pot valorar una intervenció sobre el pes. Quan ens centrem exclusivament en el pes i no abordem el trastorn alimentari subjacent, és molt difícil aconseguir resultats estables”, explica l’especialista.
Els resultats de l’estudi indiquen que identificar el perfil clínic pot millorar la selecció d’intervencions psicològiques, el seguiment personalitzat i l’efectivitat dels tractaments combinats, avançant cap a una medicina més precisa també en l’àmbit de la salut mental.
Bellvitge, centre de referència en trastorns de la conducta alimentària
La Unitat de TCA de l’Hospital de Bellvitge és una de les més especialitzades de l’Estat i, amb més de 10.000 persones ateses en tres dècades, s’ha consolidat com un referent en assistència, recerca i docència. El centre acumula més de 500 publicacions internacionals, ha participat en manuals i tractats de TCA i ha presentat més de 400 ponències en congressos científics. La unitat ha liderat i participat en 45 projectes competitius i ha dirigit 38 tesis doctorals, reforçant el paper del Campus Salut Bellvitge com a motor d’innovació en salut mental i en models d’atenció personalitzada.
