Els micròfons oberts tenen una virtut democràtica: desposseeixen els polítics dels seus discursos preparats i mostren com pensen quan creuen que ningú els escolta. El que ha passat a les Corts Valencianes, amb dos diputats de Vox anomenant «bruixa» una diputada socialista i comentant amb aparent satisfacció una filtració relacionada amb una fiscal, no és una simple anècdota parlamentària. És una radiografia d’una manera determinada d’entendre la política.
Comencem pel que és evident. Bruixa. No “sectària”, no “equivocada”, no “radical”. Bruixa. Un insult reservat històricament per a dones incòmodes, independents o amb poder. Durant segles, la paraula va servir per justificar la persecució de dones que desafiaven l’ordre establert. Avui es continua utilitzant per desacreditar dones que ocupen espais de poder. No és un insult neutre. És un insult profundament masclista.
Hi ha qui dirà que és una expressió col·loquial, fruit d?una conversa privada. Precisament aquí rau el problema. Perquè quan desapareixen els focus aflora el pensament autèntic. I el que aflora és la persistència d’un imaginari profundament reaccionari on la dona que fa política des de l’esquerra no és una adversària, sinó algú a qui ridiculitzar des d’un estereotip de gènere.
Però la conversa deixa una altra qüestió encara més inquietant. Si representants públics parlen amb tanta naturalitat sobre una filtració relacionada amb una fiscal, la ciutadania té dret a preguntar-se qui filtra, a qui i amb quina finalitat. No és només una qüestió jurídica. És una qüestió democràtica.
Espanya fa anys que està instal·lada en un clima en què determinades investigacions judicials, determinades filtracions i determinats titulars semblen marcar el ritme de la confrontació política. El PSOE i el Govern han denunciat reiteradament l‟existència d‟una estratègia de desgast basada en la utilització política de procediments judicials id‟informació reservada. Els seus adversaris rebutgen aquesta interpretació i sostenen que les investigacions responen exclusivament al funcionament ordinari de la justícia. Aquest debat és obert i continuarà estant-ho.
El que és veritablement preocupant és que episodis com el viscut a les Corts alimenten inevitablement la sospita. Quan alguns dirigents polítics semblen conèixer abans que ningú determinats moviments judicials o celebren filtracions com si fossin part del combat partidista, resulta legítim preguntar-se si hi ha una preocupant proximitat entre determinats àmbits polítics, judicials i mediàtics. La confiança en les institucions no es protegeix ignorant aquests dubtes, sinó aclarint-los amb transparència.
Seria irresponsable convertir una sospita en una sentència. Però seria igual d’irresponsable exigir a la ciutadania que ignori les coincidències quan aquestes es repeteixen una vegada i una altra. En democràcia, l’aparença d’imparcialitat institucional és gairebé tan important com la mateixa imparcialitat. Si la ciutadania arriba a pensar que determinades actuacions judicials beneficien sistemàticament un determinat bloc polític o en perjudiquen un altre, el problema deixa de ser exclusivament judicial per convertir-se en un problema democràtic.
La dreta espanyola fa anys que proclama que el Govern no té legitimitat política. Mentrestant, una part del debat públic gira constantment al voltant de causes judicials, filtracions interessades i processos que, amb independència de quin sigui finalment el seu desenllaç, tenen un enorme impacte polític des del mateix moment que transcendeixen. És legítim preguntar-se si alguns actors han assumit que els tribunals es poden convertir, voluntàriament o involuntàriament, en un escenari més de la confrontació política. Precisament per això resulta imprescindible que la independència judicial no només existeixi, sinó que sigui percebuda com a incontestable.
Els micròfons oberts no han descobert només un insult masclista. Han revelat una manera de fer política basada en el menyspreu a l’adversari i han reobert un debat incòmode sobre la circulació d’informació sensible i la salut de les nostres institucions. Combatre el masclisme és una obligació democràtica. Garantir que la justícia romangui al marge de qualsevol sospita d’utilització política també ho és.
