Quan una societat deixa de distingir entre la veritat i la mentida, el problema ja no és polític: és moral
Hi ha malalties que destrueixen el cos. Altres, molt més silencioses, destrueixen la consciència. El pitjor càncer que pot patir una societat no és el que consumeix els seus òrgans, sinó el que corroeix la seva ànima. Això no provoca febre ni deixa cicatrius visibles, però que va apagant, a poc a poc, la capacitat de distingir entre la veritat i la mentida, entre la justícia i l’abús, entre la compassió i la indiferència.
L’emperador filòsof Marco Aurelio va escriure que “l’ànima es tenyeix del color dels pensaments”. Dos mil anys després aquella reflexió conserva tota la seva vigència. Si una societat alimenta diàriament la seva consciència amb l’odi, la manipulació, la mentida i el menyspreu envers qui pensa diferent, acaba adquirint exactament aquest color: el de la foscor.
Aquest càncer moral es propaga amb una velocitat desconeguda. Les xarxes socials multipliquen els bulls abans que els fets; la crispació es converteix en espectacle; la mentida deixa de ser un accident per transformar-se en estratègia. L’insult substitueix l?argument, la sospita reemplaça l’evidència i la indignació selectiva acaba ocupant el lloc de la justícia.
La filòsofa Hannah Arendt va advertir que el triomf més gran de la mentida no consisteix que tots la creguin, sinó que ningú sàpiga i a distingir-la de la veritat. Aquest és el territori on comença a emmalaltir una democràcia.
Confesso que hi ha comportaments que continuen resultant-me difícils de comprendre. Em costa d’entendre que ciutadans que pateixen dificultats econòmiques, que necessiten una educació pública forta, una sanitat de qualitat i uns serveis socials eficaços, dipositin la confiança en projectes polítics que, des del meu punt de vista, no situen l’enfortiment d’aquests drets entre les seves prioritats. No qüestiono el dret de ningú a votar lliurement; qüestiono la contradicció que, al meu entendre, pot existir entre determinades necessitats i decisions.
Em produeix una perplexitat semblant comprovar com persones que es declaren cristianes poden contemplar amb indiferència el patiment de milers de civils o la mort de nens en conflictes com el de Gaza. Si el missatge essencial de l’Evangeli és l’amor al proïsme i la defensa de la dignitat humana, cap consciència no hauria de romandre immòbil davant el dolor dels més vulnerables, amb independència de la seva nacionalitat, la seva religió o el lloc on hagin nascut.
L’escriptor Primo Levi va deixar escrit que comprendre és difícil, però conèixer-ho és necessari. L’oblit i la indiferència són sempre aliats dels qui pretenen repetir els errors de la història. Per això la memòria no pertany al passat; constitueix una obligació moral amb el present.
També Antonio Machado ens va recordar que “es menteix més del compte per manca de fantasia”. Avui podríem afegir que també es menteix per càlcul, per poder o per interès. I cada mentida acceptada sense resistència debilita una mica més els fonaments de la convivència.
No crec que tot estigui perdut. Al contrari. Continuo confiant en la condició humana. Continuo creient que la majoria dels ciutadans conserva intacta la capacitat de reaccionar quan comprèn que la llibertat, la igualtat, la justícia social i els drets humans mai no estan garantits per sempre. Les democràcies no solen desaparèixer d’un sol cop; es deterioren quan la ciutadania deixa de defensar-les.
El veritable antídot contra el càncer de l´ànima no és l´odi. És leducació. És la cultura. És el pensament crític. És la memòria. És la veritat. És la solidaritat. És la capacitat de mirar els ulls de l’altre i reconèixer-hi la mateixa dignitat que reclamem per a nosaltres.
Perquè el futur d’una societat no dependrà únicament dels governs, dels tribunals o de les lleis. Dependrà, sobretot, de la salut moral dels seus ciutadans.
I encara estic convençut que la immensa majoria conserva, encara que de vegades sembli adormida, la força necessària per impedir que la foscor acabi vencent a la llum.
