Durant massa temps hem acceptat com a normal que una generació sencera hagi de retardar els seus projectes de vida perquè no es pot permetre un habitatge. Per a molts joves, emancipar-se ja no vol dir únicament trobar una feina estable: significa poder pagar un lloguer que no s’emporti bona part del sou o reunir uns estalvis suficients per afrontar una entrada impossible. El resultat és conegut: es retarda l’emancipació, es comparteixen pisos fins a edats cada cop més avançades i es multipliquen fórmules habitacionals que haurien de ser una opció i no una obligació.
El lloguer d’habitacions n’és un bon exemple. Compartir pot ser una elecció vital enriquidora, però quan es converteix en l’única alternativa per a qui treballa, estudia o vol formar una família, estem davant d’un problema col·lectiu. El mateix passa amb els lloguers de temporada o amb la proliferació d’habitatges destinats a usos turístics a zones on trobar una llar ha esdevingut una carrera d’obstacles. Un habitatge ha d’estar, sobretot, al servei dels que necessiten viure-hi.
Per això és legítim regular. I també cal actuar contra l’especulació. No es tracta de qüestionar la propietat privada ni d’impedir que una persona hi pugui invertir els estalvis. Es tracta d’evitar que l’habitatge es converteixi en un actiu financer més, acumulat i explotat exclusivament a la recerca de rendibilitats que expulsen els que necessiten una llar. El Parlament està tramitant precisament mesures per limitar la compra especulativa a les zones més tensionades.
Però amb regular no n’hi ha prou. Tampoc només cal ajudar a pagar el lloguer si cada any hi ha menys habitatges assequibles disponibles. La política de vivenda necessita una eina que durant dècades hem tingut massa petita: un parc públic suficient.
Aquí hi ha el gran repte del Govern de Salvador Illa: el Pla 50.000, que preveu disposar de 50.000 vivendes assequibles fins al 2030, majoritàriament de lloguer i protegides, amb una inversió anual de 1.100 milions d?euros. És una aposta ambiciosa perquè el problema també ho és. I ho ha de ser fins al final: sòl públic, col·laboració amb els ajuntaments, habitatge protegit permanent, rehabilitació i capacitat de construir allà on més es necessita.
Els joves no necessiten discursos sobre esforços. Necessiten que l?esforç tingui recompensa. Necessiten poder imaginar una vida independent, formar una família si ho desitgen i arrelar al seu barri o al seu poble sense que el preu de l’habitatge decideixi per ells.
Garantir l’accés a l’habitatge és, definitivament, defensar la llibertat real. Perquè de poc serveix tenir una feina si no et pots permetre una llar. I una societat que obliga els seus joves a triar entre emancipar-se, estalviar o viure dignament renuncia a una part essencial del seu futur.
L’habitatge no pot ser ni un privilegi ni un premi per a qui arriba primer. Ha de tornar a ser el que mai no devia deixar de ser: un dret i una llar.








