Brasil ha viscut moltes vides en només sis dècades. Va conèixer la dictadura militar entre 1964 i 1985, va recuperar la democràcia i va travessar després períodes marcats per la inflació, la desigualtat, la pobresa i la inestabilitat. Durant massa temps va ser aquell gegant que tothom anomenava «el país del futur», com si el seu futur estigués sempre a punt d’arribar, però mai acabés de fer-ho.
Fins que va arribar Lula.
Luiz Inácio Lula da Silva va arribar des de Pernambuco, des de la pobresa, des d’una fàbrica i des del sindicalisme. Aquell metal·lúrgic que va encapçalar les grans vagues obreres i va patir presó durant la dictadura va acabar entrant al Palácio do Planalto el 2003. Amb ell va arribar també una nova etapa per a un país que feia dècades que intentava demostrar que podia deixar enrere la condició de promesa permanent.
Brasil va canviar. Bolsa Família, el creixement econòmic, la generació d’ocupació, l’augment dels ingressos i l’expansió de les polítiques socials van permetre que milions de brasilers milloressin les seves condicions de vida. No calen aquí grans estadístiques, perquè darrere de cada xifra hi havia una família que podia menjar millor, un infant que continuava a l’escola, una mare que podia portar-lo al metge i milions de persones que van començar a imaginar que els seus fills podien tenir una vida millor que la seva.
Però aquell canvi no va ser només social. Brasil va començar també a ocupar un lloc diferent al món. El BRIC —Brasil, Rússia, Índia i la Xina— va deixar de ser únicament un concepte econòmic per convertir-se progressivament en un espai d’articulació de les grans potències emergents. Brasil parlava amb Washington, Pequín, Moscou, Europa, Àfrica i Amèrica Llatina des d’una posició de més autonomia, intentant construir una política exterior capaç de dialogar amb tothom sense acceptar tuteles.
Sense demanar permís. Sense acceptar subordinacions.
Després van arribar la desacceleració econòmica, els escàndols de corrupció, la destitució de Dilma Rousseff i una profunda fractura política que va travessar la societat brasilera. En aquest context va aparèixer Lava Jato, una operació judicial que va acabar tenint conseqüències extraordinàries sobre l’escenari polític del país.
Lula va ser investigat, condemnat, empresonat i impedit de concórrer a les eleccions del 2018. Jair Bolsonaro va guanyar aquelles eleccions i va nomenar ministre de Justícia precisament el jutge que havia condemnat Lula: Sérgio Moro. Anys després, les condemnes contra Lula van ser anul·lades i el Supremo Tribunal Federal va declarar parcial Moro en el procés del tríplex. Les Nacions Unides també van concloure que havien estat vulnerats drets de Lula relacionats amb la imparcialitat judicial, la presumpció d’innocència i els seus drets polítics.
Brasil es va convertir així en un dels grans escenaris contemporanis del debat sobre el lawfare: fins on pot arribar la instrumentalització dels procediments judicials quan les seves conseqüències acaben alterant la vida política i democràtica d’un país. Més enllà de les posicions partidistes, aquell episodi va deixar una pregunta que continua sent fonamental per a qualsevol democràcia: què passa quan la justícia deixa de ser percebuda com una garantia i comença a convertir-se en una eina de disputa pel poder?
Després va arribar Bolsonaro.
La seva Presidència va significar un profund canvi d’orientació política, social i internacional. Es van modificar polítiques socials i Bolsa Família va ser substituït per Auxílio Brasil, mentre la pandèmia colpejava brutalment la sanitat, l’educació i, especialment, aquells que menys tenien. La crisi sanitària va deixar ferides profundes i va exposar, una vegada més, les desigualtats estructurals d’una societat massa acostumada a conviure-hi.
També va canviar la presència brasilera al món. Aquell país que havia aspirat a desenvolupar una política exterior autònoma, multilateral i capaç de dialogar amb diferents blocs va perdre part d’aquella iniciativa internacional. Brasil va deixar d’ocupar, en determinats moments, l’espai diplomàtic que havia conquerit durant els primers governs de Lula.
I Lula va tornar.
Però no vull convertir aquestes línies en un inventari de xifres, ni tan sols en una biografia política de Lula. Vull parlar d’un país. Del brasiler que matina, de la dona que sosté una família, del treballador, del mestre, del sanitari, del petit empresari, de l’agricultor i de l’estudiant. D’aquells que treballen, creen, comparteixen, ajuden i que, malgrat les dificultats, encara conserven aquesta extraordinària capacitat d’imaginar que demà pot ser millor que avui.
Perquè Brasil també s’explica cantant.
Chico Buarque va fer de la llibertat i de la resistència una part de la memòria sentimental del seu país. Gilberto Gil va convertir la diversitat en una manera d’entendre Brasil. Caetano Veloso va demostrar que es pot estimar profundament una terra i, precisament per estimar-la, interrogar-la, qüestionar-la i exigir-li més. Milton Nascimento va fer de la fraternitat una música capaç de travessar fronteres.
En la música, en la literatura, en el cinema, en la cultura popular i en la vida quotidiana existeix un Brasil que no cap en les disputes electorals. És el Brasil que es reinventa, que barreja mons, que transforma la dificultat en creativitat i que, fins i tot després d’haver travessat crisis profundes, continua trobant motius per celebrar.
El 2022 va tornar també aquella vella idea que havia acompanyat electoralment Lula: Sem medo de ser feliz. Sense por de ser feliç.
Potser això és precisament el que necessita aquest país.
Menys odi i més trobada. Menys trinxeres i més cooperació. Menys ciutadans enfrontats com a enemics i més brasilers capaços de reconèixer-se com a compatriotes. La democràcia no exigeix que una societat pensi igual; exigeix que aquells que pensen diferent puguin continuar compartint un mateix país.
Perquè ser patriota no consisteix només a aixecar una bandera. Patriotisme és aconseguir que ningú hagi de mirar-la amb gana. És defensar l’educació i la sanitat, combatre la pobresa, protegir l’Amazònia, respectar qui pensa diferent, defensar les institucions democràtiques i aconseguir que Brasil pugui parlar amb qualsevol potència del planeta sense convertir-se en subordinat de cap d’elles.
Brasil no necessita triar entre Washington i Pequín. Brasil necessita triar Brasil.
Aquesta sobirania és especialment important avui. Les acusacions sobre possibles ingerències estrangeres s’han d’investigar amb rigor i demostrar-se amb proves; mai no haurien de convertir-se en certeses abans d’hora ni utilitzar-se com a instrument de propaganda. Però existeix un principi que no admet discussió democràtica: el futur brasiler correspon exclusivament als brasilers.
Cap interès estranger no hauria de decidir-lo. Ni els Estats Units, ni la Xina, ni Rússia, ni cap altra potència. La sobirania de Brasil comença precisament on acaba el dret de qualsevol poder estranger a decidir pels brasilers.
I aquí he d’abandonar per un moment l’anàlisi política.
Perquè quan penso en Brasil apareix inevitablement la imatge d’aquell home baixet, intel·ligent, audaç i de mirada neta. Vaig tenir l’oportunitat de compartir moments amb Lula en tres ocasions, però n’hi ha una que roman especialment viva en la meva memòria.
Va ser a Cadis.
Érem al costat de Paulo César de Oliveira Campos, POC. Passejàvem per la ciutat quan Lula em va posar un braç sobre l’espatlla i va començar a parlar-me del seu país. No recordo aquell instant pel protocol, ni tan sols per ser al costat de qui havia estat president de Brasil. El recordo per la manera com parlava de la seva terra.
Vaig notar un home enamorat de Brasil.
Parlava del seu país com qui parla d’alguna cosa que porta dins. I vaig comprendre que aquell metal·lúrgic, amb totes les seves contradiccions, els seus encerts i els seus errors, formava part també de l’ànima d’aquell Brasil treballador que cau i torna a aixecar-se, que comparteix, que ajuda i que encara conserva intacta la capacitat de somiar.
I aquest Brasil forma part també de la meva pròpia vida.
És el Brasil que tant m’uneix, que tant m’ha enamorat i que tant m’ha donat. M’ha donat amics, experiències, compromís, ideologia i, sobretot, amor. Per això escric aquestes paraules no només des de la política, sinó també des del cor.
Demà els brasilers i les brasileres tornaran a trobar-se davant les urnes. La decisió és exclusivament seva. Podran discrepar, discutir i votar diferent. Això també és democràcia. Però després hauran de tornar a trobar-se, perquè un país no es pot construir eternament enfrontant una meitat contra l’altra.
Brasil necessita mirar-se. Necessita reconèixer-se. Necessita recordar d’on ve i decidir cap a on vol anar.
El futur de Brasil començarà quan cada brasiler deixi de mirar l’altre com un enemic i torni a reconèixer-lo com un compatriota. Potser llavors tornarà a tenir tot el sentit aquella senzilla invitació que tantes vegades va acompanyar l’esperança d’un país sencer: Sem medo de ser feliz. Sense por de ser feliç.
Brasil va esperar massa que arribés el seu futur. Ara l’ha de construir.
Amb democràcia, amb sobirania, amb solidaritat i amb esperança.
I sent, per damunt de tot, Brasil.
