Hi ha famílies que transmeten cognoms, propietats i negocis. Els Bolsonaro semblen haver perfeccionat una altra herència: la convicció que perdre unes eleccions és una injustícia, que una investigació judicial constitueix una persecució i que les regles democràtiques sempre amaguen una excepció quan comencen a resultar incòmodes.
El 25 d’octubre, Luiz Inácio Lula da Silva va derrotar Flávio Bolsonaro a la segona volta presidencial. Dos dies abans, Eduardo Bolsonaro havia defensat que el seu germà abandonés el Brasil si perdia. Després de la derrota, Flávio va assegurar que mai no havia pensat a marxar i va prometre lliurar els seus passaports, el lliurament dels quals havia ordenat el ministre Alexandre de Moraes, del Tribunal Suprem Federal.
El pare va deixar un precedent
El 2022, Jair Bolsonaro va perdre la segona volta davant de Lula i va trigar a reconèixer inequívocament la victòria del seu adversari. Les sospites sobre les urnes electròniques, difoses durant mesos, van alimentar protestes, bloquejos de carreteres i concentracions davant d’instal·lacions militars en què alguns seguidors reclamaven una intervenció de les Forces Armades.
El 8 de gener de 2023, una setmana després de la investidura de Lula, milers de simpatitzants radicalitzats van assaltar les seus de la Presidència, el Congrés i el Tribunal Suprem Federal a Brasília. Van destrossar instal·lacions públiques i van atacar els centres institucionals de la democràcia brasilera.
No seria rigorós atribuir a una sola declaració la responsabilitat d’aquell atac ni confondre tots els votants de Bolsonaro amb els qui van participar en els disturbis. Però tampoc no es pot esborrar el context: la deslegitimació del resultat electoral i les reivindicacions d’intervenció militar van precedir la invasió.
La derrota del 2022 va deixar un advertiment que continua vigent: quan un dirigent presenta sistemàticament les institucions com a enemigues, els seus seguidors més radicalitzats poden acabar considerant que l’alternança democràtica és una anomalia que cal corregir.
Eduardo i la política de la fugida
El 23 d’octubre de 2026, durant una entrevista al pòdcast nord-americà Louder with Crowder, Eduardo Bolsonaro va respondre amb la frase «Enviar els marines» quan li van preguntar com ajudaria el seu entorn si Flávio perdia. Després va defensar que el seu germà abandonés el Brasil en cas de derrota.
La referència als marines va aparèixer inicialment en to de broma, un matís que convé preservar. Però la defensa posterior de la sortida del país va ser explícita. La conversa girava al voltant d’una derrota que encara no s’havia produït i de la possibilitat de marxar, en lloc de centrar-se en com reorganitzar l’oposició.
La política ofereix moltes maneres de preparar-se per perdre: revisar els errors, renovar les propostes, escoltar els votants i construir aliances. En el repertori d’Eduardo, però, van aparèixer els marines i la sortida del país. Una manera peculiar d’entendre l’alternança democràtica: si l’electorat no et lliura el poder, sempre queda la possibilitat de discutir com abandonar l’escenari.
Un passaport i massa explicacions
El 26 d’octubre, Flávio va publicar un vídeo en què va qualificar la decisió judicial de «temptativa clara d’intimidar-me». Va afirmar que lliuraria els passaports i que es defensaria del que considerava una mesura abusiva. L’ordre establia un termini de 24 hores per lliurar els documents i li prohibia abandonar el Brasil, en el marc d’una investigació judicial.
L’endemà, les informacions periodístiques van assenyalar que el termini havia expirat sense que se n’hagués confirmat el lliurament. Mentre es difonien notícies sobre el seu possible viatge als Estats Units, les autoritats migratòries argentines afirmaven que no tenien constància de la seva entrada al país. La versió d’un suposat pas per l’Argentina no va quedar acreditada, però la informació sobre el desplaçament als Estats Units va ser confirmada per un aliat del senador.
No cal inventar una fugida ni convertir una sospita en sentència per assenyalar la contradicció. Flávio podia impugnar la decisió judicial pels canals legals; el que no podia fer era substituir el compliment d’una ordre vigent per una declaració pública d’indignació. La denúncia d’intimidació no respon la pregunta de si els documents es van lliurar dins del termini.
I aquí rau la ironia: el senador va afirmar que ningú no el faria callar, però la qüestió no era si podia parlar, sinó si havia complert una resolució judicial. En política, una càmera i una frase solemne poden generar una bona escena; no substitueixen un tràmit.
La persecució com a marca política
En l’univers bolsonarista, la denúncia de persecució funciona com una resposta recurrent davant de decisions adverses. Una investigació es converteix en una conspiració; una resolució judicial, en intimidació; una derrota electoral, en sospita sobre el sistema. Així, el debat deixa de centrar-se en les proves i passa a girar al voltant de les intencions de qui exigeix explicacions.
Els jutges poden equivocar-se i les decisions judicials s’han de poder recórrer. Criticar un tribunal no constitueix, per si mateix, un atac a la democràcia. Però tampoc no n’hi ha prou de pronunciar la paraula «persecució» per demostrar que n’hi ha una. Calen arguments, proves i procediments.
En el cas de Flávio, les preguntes són concretes: per què no es va confirmar el lliurament dels passaports dins del termini establert? Què va passar amb els seus desplaçaments mentre circulaven les notícies sobre la seva possible sortida? Com es concilia la seva declaració pública amb la informació posterior sobre un viatge als Estats Units?
L’estratègia de victimització té un avantatge polític: permet transformar l’investigat en protagonista d’una injustícia i desplaçar l’atenció dels fets cap a la suposada maldat de qui els examina. Però la indignació no equival a una absolució, de la mateixa manera que una denúncia pública no substitueix l’obligació de respondre davant la justícia.
La pàtria no és una herència familiar
Flávio conserva el dret a exercir l’oposició i a defensar els milions de brasilers que el van votar. Pot fiscalitzar el Govern, organitzar els seus partidaris i presentar-se a futures eleccions. La democràcia no exigeix que els perdedors somriguin ni que renunciïn a les seves conviccions; exigeix que respectin les regles que els han permès competir.
La comparació amb el 2022 no significa que els episodis siguin idèntics. Aleshores, el rebuig del resultat electoral va desembocar en una crisi que va culminar amb l’assalt a les institucions de Brasília. Ara, el centre de la controvèrsia és una ordre judicial sobre els passaports i les contradiccions entre les declaracions de Flávio i les informacions sobre els seus possibles desplaçaments. Però el precedent fa inevitable una pregunta: per què la derrota sembla activar, una vegada més, el llenguatge de la persecució dins l’entorn dels Bolsonaro?
La família pot continuar disputant el poder. El que no pot reclamar és una excepció personal a les normes que regeixen per als altres. L’estat de dret no és un servei d’atenció al client que hagi d’oferir una solució satisfactòria cada vegada que els Bolsonaro perden.
Perquè el Brasil no és una herència familiar, la Presidència no és un patrimoni dinàstic i la democràcia no és una garantia de victòria. És, precisament, el mecanisme que permet a la ciutadania retirar el poder a aquells que donaven per fet que els pertanyia.
