Durant massa temps, a les ciutats del sud d’Europa se’ls va assignar un paper còmode i, alhora, profundament limitant: ser escenari, no motor; postal, no fàbrica; destí, no procés. Barcelona, tanmateix, fa anys que desafia aquest guió. I ara ho fa de forma explícita: amb formigó, inversió i una idea clara de futur.
L’ampliació del DFactory, a la Zona Franca, no és només una obra més. És una declaració. El centre d’innovació industrial ha iniciat la seva expansió amb l’objectiu de triplicar la seva mida, passant de 17.000 a prop de 60.000 metres quadrats, mitjançant una inversió aproximada de 50 milions d’euros. La previsió no és menor: fins a 1.500 llocs de treball directes i 5.000 d’indirectes, en sectors com la intel·ligència artificial, la robòtica, la impressió 3D o la ciberseguretat.
Convé aturar-se en això. Convé insistir-hi. Perquè en un context europeu marcat per la desindustrialització progressiva i l’externalització productiva, que una ciutat aposti per reconstruir teixit industrial —i fer-ho, a més, en clau tecnològica— no és una decisió tècnica, és una posició política.
El DFactory no neix en el buit. Forma part d’una estratègia més àmplia que busca situar Barcelona com un node internacional de la indústria 4.0, capaç d’atreure empreses, talent i coneixement en un moment en què l’economia global redefineix els seus centres de gravetat. La guerra, les tensions comercials, les crisis energètiques recents han reconfigurat el mapa productiu. Europa, que durant dècades va desplaçar la seva indústria, es veu ara obligada a repensar la seva autonomia. I en aquest tauler, Barcelona decideix no quedar-se al marge.
No es tracta únicament d’innovació. Es tracta de sobirania econòmica en un sentit contemporani: capacitat de produir, d’investigar, de no dependre exclusivament de circuits externs. Ja no n’hi ha prou amb consumir tecnologia; és necessari generar-la, adaptar-la, incorporar-la al teixit urbà. I això exigeix infraestructures, inversió pública i, sobretot, voluntat política.
Hi ha, a més, una dimensió simbòlica que no s’ha de subestimar. La Zona Franca, històricament lligada a la indústria clàssica, es transforma ara en laboratori del futur. On abans hi havia producció material intensiva, avui es projecta una economia basada en el coneixement, la digitalització i la cooperació entre empreses. No és la fi de la indústria, és la seva mutació.
I en aquesta mutació, Barcelona introdueix un matís fonamental: la innovació no com a fi en si mateix, sinó com a eina de desenvolupament col·lectiu. Davant de models que converteixen la tecnologia en un enclavament tancat o en una bombolla desconnectada de la ciutat, aquí es planteja —almenys en la seva formulació— com a part d’un ecosistema més ampli, amb impacte en l’ocupació, la formació i el teixit social.
Convé no idealitzar. Cap projecte d’aquesta escala no està exempt de riscos: concentració d’inversió, desigualtats territorials, dependència de grans actors tecnològics. Però fins i tot reconeixent aquests límits, el moviment és clar. I en un moment en què tantes ciutats competeixen per atreure capital sense definir el seu model, Barcelona fa una cosa diferent: defineix primer el model i després construeix al seu voltant.
La història europea ens ha ensenyat que les grans transformacions econòmiques mai no són neutrals. Des de la industrialización del segle XIX fins a l’Estat del benestar del XX, cada canvi productiu ha implicat una disputa pel sentit de la societat. Avui, en ple segle XXI, aquesta disputa continua. I la pregunta continua sent la mateixa: per a qui es produeix el futur?
Barcelona, amb el DFactory, assaja una resposta. No definitiva, no tancada, però sí clara: produir no és només generar riquesa, és decidir el lloc que una ciutat ocupa al món.
I en aquesta decisió —construïda entre grues, algorismes i planificació pública— hi ha alguna cosa més que economia. Hi ha projecte. Hi ha direcció. Hi ha, en definitiva, política.
