El problema ja no és només l’escassetat.
És la inestabilitat.
El 2026, Catalunya travessa una fase que obliga a replantejar la seva relació amb l’aigua. Després d’un període prolongat de sequera, les pluges recents han elevat de manera significativa les reserves, situant-les per sobre del 90% a les conques internes que abasteixen, entre altres àrees, Barcelona. L’alleujament és evident, però no implica una normalització definitiva.
Aquest canvi ràpid —de l’escassetat a l’excés— introdueix un nou repte.
L’activació d’alertes per risc d’inundacions setmanes abans evidencia que el problema ja no rau únicament en la manca de recursos, sinó en la dificultat de gestionar-los en un context de variabilitat extrema. El sistema hídric s’enfronta a un escenari en què la previsibilitat ha deixat de ser la norma.
En aquest context, la política pública adquireix un paper central.
L’acumulació rècord d’aigua embassada a escala estatal després d’episodis de pluges intenses demostra la capacitat de recuperació del sistema, però també subratlla la necessitat de planificació a llarg termini. Gestionar l’excés esdevé tan rellevant com haver gestionat l’escassetat.
Per a ciutats com Barcelona, aquest equilibri és especialment delicat.
L’abastiment depèn d’infraestructures que s’han d’adaptar a oscil·lacions cada cop més brusques, mentre el consum urbà manté una pressió constant. La sostenibilitat deixa de ser un concepte abstracte per convertir-se en una exigència operativa.
Des d’una perspectiva institucional, el repte no és menor.
No es tracta només de respondre a crisis puntuals, sinó d’integrar la incertesa com a variable estructural en la gestió de recursos.
Catalunya no ha sortit del problema.
Ha entrat en una nova fase.
Perquè, en un context de canvi climàtic, l’aigua ja no és una garantia.
És un sistema que requereix ser administrat amb una precisió constant.
