Brasil no cap sencer en una papereta, encara que cada quatre anys milions de brasilers intentin resumir-lo en ella. Amb més de 158 milions d’electors, distribuïts entre 5.571 municipis i 186 ciutats a l’exterior, el país arriba a les eleccions de
2026 convertit en una suma de territoris polítics amb històries, interessos i tradicions electorals diferents. São Paulo concentra més de 34 milions de votants; Minas Gerais, 16,3 milions; Rio de Janeiro, 12,8 milions. Junts, els tres reuneixen gairebé el 40% de l’electorat nacional.
Per això, per entendre qui pot guanyar al Brasil, no n’hi ha prou amb mirar una enquesta nacional. Cal mirar el mapa. El vot brasiler també explica una història de desigualtat, industrialització, migracions, programes socials, transformacions religioses, crisis polítiques i canvis culturals. El resultat nacional és, en realitat, la suma de molts Brasil.
De la dictadura a la democràcia
La història recent comença amb una absència: durant la dictadura militar, entre 1964 i 1985, els brasilers no van poder elegir directament el president. La redemocratització va retornar progressivament el vot a la ciutadania i va culminar amb la recuperació de les eleccions presidencials directes.
L’elecció de 1989 va portar Fernando Collor de Mello a la Presidència, en una campanya que va inaugurar una nova etapa de competència nacional. El seu impeachment, el 1992, va donar pas al Govern d’Itamar Franco i, posteriorment, al cicle de Fernando Henrique Cardoso. Amb Lula, elegit el 2002, va començar un altre període decisiu: el Partit dels Treballadors va convertir el Nord-est en un dels seus principals territoris electorals i va ampliar la seva capacitat de disputar sectors populars d’altres regions.
Després van arribar Dilma Rousseff, la seva reelecció i l’impeachment de 2016. El terratrèmol polític va desembocar en l’elecció de Jair Bolsonaro el 2018 i, quatre anys després, en el retorn de Lula al Palau de Planalto. Des de llavors, la política brasilera ha quedat marcada per una polarització que ja no es limita als partits: també reorganitza territoris, identitats i maneres d’interpretar el país.
El Nord-est i la geografia del lulisme
L’exemple més evident és el Nord-est. No perquè tots els seus habitants votin de la mateixa manera —la política mai és tan ordenada com un mapa electoral—, sinó perquè Lula hi ha construït un avantatge sostingut al llarg de diferents eleccions.
Bahia, Pernambuco, Ceará, Maranhão i Piauí formen part d’aquest nucli, acompanyats per Rio Grande do Norte, Paraíba, Sergipe i Alagoas. El 2022, Bahia va donar a Lula un avantatge d’aproximadament quatre milions de vots sobre Jair Bolsonaro, una diferència capaç d’alterar per si sola la dimensió nacional d’una elecció.
Però reduir el fenomen a l’etiqueta de «regió lulista» seria massa senzill. Al darrere hi ha xarxes polítiques locals, transformacions socials, polítiques públiques, estructures econòmiques i una relació històrica amb el PT que s’ha consolidat durant dècades. La pregunta electoral rellevant no és només qui guanya al Nord-est, sinó per quant i amb quin nivell de participació.
L’altre Brasil electoral
El contrapès apareix amb més força en parts del Sud, del Centre-Oest i del Nord. Santa Catarina, Paraná, Mato Grosso, Mato Grosso do Sul, Rondônia, Roraima i el Districte Federal s’han convertit en territoris especialment importants per mesurar la fortalesa de la dreta i del bolsonarisme.
Les dades recents mantenen aquesta divisió geogràfica. Una anàlisi de les enquestes estatals situa Lula amb avantatge en bona part del Nord-est, mentre Flávio Bolsonaro apareix competitiu o per davant en diversos estats del Sud i del Centre-Oest.
Això no significa que Brasil estigui dividit en dos blocs perfectament delimitats. Goiás, per exemple, manté una dinàmica pròpia al voltant de Ronaldo Caiado. Minas Gerais continua sent un territori especialment competitiu. I les ciutats poden comportar-se de manera diferent dels seus propis estats.
São Paulo, Minas i Rio: on les dècimes pesen milions
La dimensió importa. A São Paulo, un punt percentual representa centenars de milers de vots. L’estat concentra més de 34 milions d’electors, el 21,6% del total nacional. Minas Gerais suma altres 16,3 milions i Rio de Janeiro, 12,8 milions.
Per això, una elecció aparentment equilibrada als grans col·legis electorals pot modificar substancialment el resultat nacional. En les últimes dades de Datafolha, Lula apareix per davant a Minas Gerais, mentre Flávio Bolsonaro lidera a Rio de Janeiro i São Paulo presenta un escenari extremadament competitiu.
L’aritmètica electoral brasilera té, així, una petita ironia: una diferència diminuta en un estat gegantí pot valer més que una victòria contundent en diversos estats petits.
Participar també és una qüestió de geografia
La participació afegeix una altra capa. No n’hi ha prou amb saber quants brasilers voten; cal saber on voten més.
Un augment de participació a Bahia, Pernambuco, Ceará, Maranhão o Piauí no té necessàriament la mateixa conseqüència política que un increment equivalent a Santa Catarina, Paraná, Mato Grosso o Rondônia. La participació no determina automàticament el vot, però modifica l’electorat efectiu que acaba expressant-se a les urnes.
Aquest és un dels motius pels quals el mapa electoral resulta més revelador que una xifra nacional aïllada.
El Brasil que arriba al 2026
L’elecció de 2026, per tant, no comença el 2026. És el resultat d’una llarga transformació política. La polarització entre Lula i Flávio Bolsonaro es recolza sobre geografies que van anar adquirint significat durant les darreres dècades, però que continuen sent dinàmiques.
L’última fotografia nacional de Datafolha situa Lula amb un 45% dels vots vàlids i Flávio Bolsonaro amb un 42%, dins del marge d’error de dos punts. El 87% dels entrevistats declara tenir decidit el seu vot.
Però fins i tot aquest empat estadístic necessita ser desmuntat per regions. Perquè Brasil no vota com una sola societat electoral. Vota com un conjunt de societats que conviuen dins de les mateixes fronteres.
El Nord-est aporta una de les majors reserves electorals de Lula; el Sud i parts del Centre-Oest i del Nord constitueixen espais de fortalesa bolsonarista; São Paulo concentra una massa electoral capaç d’inclinar la balança; Minas Gerais conserva la seva condició de territori competitiu; Rio de Janeiro representa un dels principals nuclis de força de la dreta.
Aquest és, finalment, el mapa que cal aprendre a llegir. L’elecció brasilera no és només una disputa entre candidats: és també una disputa entre memòries polítiques, territoris, nivells de participació i diferents maneres d’imaginar el futur del país.
Per comprendre qui pot guanyar Brasil, abans cal entendre com Brasil va aprendre a votar. I, sobretot, recordar que darrere de cada percentatge hi ha un territori, darrere de cada territori hi ha una història i darrere de cada resultat nacional existeixen molts països electorals que, durant una sola jornada, tornen a decidir junts.
