La guerra desencadenada el 28 de febrer de 2026, després dels atacs dels Estats Units i Israel contra l’Iran, travessa en les últimes hores una fase que combina escalada sostinguda, tensions internes i efectes internacionals cada cop més visibles, en un escenari on la resolució del conflicte sembla allunyar-se.
A Teheran, la vida quotidiana s’ha transformat profundament. La capital iraniana opera sota reforç permanent de seguretat, amb carrers menys transitats i una població que adapta la seva rutina a la incertesa. L’impacte econòmic ja és evident: l’atur augmenta, el comerç s’alenteix i diferents sectors productius mostren signes de paràlisi. A això s’hi afegeixen fallades en el subministrament elèctric i un apagada gairebé total d’internet, que ha limitat la comunicació i ha accentuat l’aïllament intern.
El conflicte també ha arribat directament al lideratge polític. El nou líder iranià, ferit durant els bombardejos, haurà d’utilitzar una pròtesi a la cama i sotmetre’s a cirurgies futures, un fet que il·lustra l’abast de l’ofensiva fins i tot en els nivells més alts del poder. En paral·lel, s’intensifica la disputa de narratives: mentre Washington insisteix que el règim travessa una fase de debilitament, Teheran busca projectar estabilitat. Tanmateix, diferents anàlisis apunten a una possible reconfiguració del poder, amb més influència d’estructures militars.
Lluny de replegar-se, l’Iran manté moviments estratègics. Mitjans estatals han informat sobre negociacions amb Rússia per desenvolupar noves unitats nuclears, cosa que indica una aposta per mantenir la seva projecció geopolítica a llarg termini, fins i tot sota pressió militar.
Les conseqüències del conflicte ja es noten a escala global. El bloqueig de l’estret d’Ormuz ha alterat rutes clau del comerç internacional, obligant empreses a redissenyar trajectes marítims i assumir costos addicionals de fins a 4 milions de dòlars en utilitzar el Canal de Panamà. Aquest encariment logístic ha afegit pressió sobre els mercats energètics i les cadenes de subministrament.
En el pla regional, el alto el foc entre Israel i el Líban, prorrogat per tres setmanes, es manté com un acord fràgil. La persistència d’incidents armats evidencia que la treva no aconsegueix consolidar-se, mantenint oberta la possibilitat d’una nova escalada.
Als Estats Units, la gestió del conflicte també mostra senyals de tensió. El president Donald Trump ha promogut canvis en l’alt comandament militar en plena guerra i ha afirmat que no té pressa per posar fi a les hostilitats, assegurant que disposa de “tot el temps del món”. Les seves declaracions, sumades a les decisions internes, han alimentat crítiques sobre una estratègia que podria apostar per la prolongació de l’enfrontament.
En paral·lel, alguns indicis de reobertura —com la represa progressiva d’operacions aèries a l’Iran— contrasten amb una realitat més àmplia marcada per la inestabilitat. La guerra no només redefineix l’equilibri regional, sinó que també exposa tensions internes en els actors implicats i amplifica els seus efectes en l’economia global.
Lluny d’una resolució immediata, el conflicte sembla entrar en una etapa on la durada deixa de ser una conseqüència per convertir-se en una lògica d’acció, amb impactes que ja transcendeixen el camp de batalla.
