Hi ha dissabtes de futbol que, vistos des de Barcelona, deixen un regust curt. Demà, mentre l’Estadi de La Cartuja acull la final de la Copa del Rei entre l’Atlètic de Madrid i la Reial Societat, amb un Antoine Griezmann que busca un comiat d’or i un Simeone que encara té pendent acomiadar-se d’aquesta Copa, el Barça mira el partit des del sofà amb una sensació estranya: la de qui lidera LaLiga amb nou punts sobre el Reial Madrid i, alhora, la de qui ha vist com una temporada que prometia tres fronts s’ha reduït, en poc més d’un mes, a un de sol.
Perquè el relat del 2025-26 s’ha dividit en dues vides paral·leles. La domèstica, gairebé rodona: un avantatge que convida a donar la 29a Lliga per ben encarrilada abans que arribi el maig. I l’altra, l’europea i copera, convertida en un desert després de dues eliminacions consecutives a mans del mateix botxí. Primer va ser la Copa del Rei, que es va escapar a semifinals amb un 4 a 3 en el global contra l’Atlètic. Després, la Champions: 0 a 2 a l’Spotify Camp Nou a l’anada i un Metropolitano que no va servir d’esmena. El Barça va caure a quarts i va tornar a casa amb la sensació que l’equip encara té parets que no aguanten quan l’exigència apreta.
D’aquest doble cop neix la conversa que s’imposa aquests dies a la Ciutat Esportiva. La que diu que el projecte de Hansi Flick, impecable en el seu creuer lleuger per LaLiga, necessita capes noves, de múscul, de jerarquia i de fons d’armari, si de debò vol tornar a inquietar el continent. La de l’estiu que ve.
Bastoni, l’eix de tot
L’epicentre del pla es diu Alessandro Bastoni. La direcció esportiva liderada per Deco ha col·locat el central italià de l’Inter al capdamunt de la pissarra per una raó molt concreta: és el perfil que ha faltat tota la temporada. Esquerrà, amb sortida neta, jerarquia dins l’àrea i experiència contrastada a les rondes finals de la Champions. Exactament el que la defensa de l’equip ha trobat a faltar en els trams europeus més exigents.
L’operació, però, no està exempta de friccions. Bastoni té contracte amb l’Inter fins al 2028 i el seu preu es mou entre els 60 i els 80 milions d’euros, amb els nerazzurri en una posició de força negociadora i un fair play financer que continua obligant el Barça a actuar amb escrúpol de comptable. El club creu que l’operació es pot encaixar a l’entorn dels 60, però sap que abans cal fer caixa. I aquí és on la pel·lícula es posa interessant.
Julián Álvarez o Osimhen, el 9 que ha d’arribar
El segon gran front és la davantera, i aquí el debat està més obert que mai. Robert Lewandowski acaba contracte al final de la temporada i la renovació està encallada: el club planteja una continuïtat d’un any més amb condicions econòmiques a la baixa, i el polonès, que als seus 37 anys encara se sent determinant, no es deixa convèncer. L’escenari d’una sortida guanya pes a cada setmana que passa.
A l’agenda que maneja Deco hi ha aparegut un nom de primer nivell: Julián Álvarez. L’argentí de l’Atlètic, un altre cop l’Atlètic, és el preferit per perfil futbolístic i per edat, però el seu preu ronda els 80 milions i el club matalasser no posarà facilitats. Per això la direcció esportiva no perd de vista alternatives més assequibles, com la de l’egipci Omar Marmoush, ni noms que fa mesos que omplen titulars a Anglaterra i a Itàlia, com el mateix Alexander Sorloth, davanter de l’Atlètic, el rendiment del qual davant el Barça, bèstia negra reincidint una vegada i una altra, li ha valgut un lloc a la llista. La paradoxa és evident: gairebé tot el que el Barça mira per reforçar-se passa, d’una manera o d’una altra, per Madrid.
Les bandes, entre la cessió i el relleu jove
Per a l’extrem esquerre, el mercat que dibuixen Deco i Flick va per la línia del low cost i amb recorregut. El cedit Marcus Rashford, que està signant una segona meitat de temporada notable, té una clàusula de compra de 30 milions i un futur que depèn de com acabin els comptes. Per darrere, noms emergents com Andreas Schjelderup (Benfica), Jan Virgili (Mallorca) o Víctor Muñoz (Osasuna) permeten imaginar una banda rejovenida sense disparar el pressupost.
La incògnita de Cancelo
La banda dreta té aquest estiu una decisió pendent. João Cancelo, arribat cedit al gener des de l’Al-Hilal, ha signat un tram de temporada de bon nivell i ha tornat al vestidor un tipus de veterania i versatilitat que Flick aprecia. Laporta, preguntat després de la seva reelecció del passat 16 de març, va esquivar la qüestió: Deco i Flick hauran de decidir. Traduït: depèn de quant costi la seva compra definitiva i de quines altres prioritats quedin després d’abordar els fronts centrals.
Sense vendes no hi ha pel·lícula
El veritable teló de fons, però, no són els que venen, sinó els que han de marxar. El Barça no podrà tancar ni la meitat de la seva agenda si abans no genera ingressos. I aquí la direcció esportiva ja ha començat a assenyalar sortides. Ferran Torres i Marc Casadó són els dos noms més ben situats per fer les maletes. També s’assumeix que l’etapa d’Ansu Fati al club està tocant al final, amb una venda que alliberaria prou massa salarial per respirar de debò. Són decisions dures, algunes impopulars, però formen part de l’equació d’un club que continua operant amb uns marges molt estrets.
El repte de tornar a ser un equip temut
El quadre complet és el d’un Barça que ha après dues lliçons en un sol curs. La primera: guanyar a Espanya no n’hi ha prou si després, a Europa, la pel·lícula es repeteix. La segona, més incòmoda: el sostre competitiu d’aquesta plantilla està per sota del que el club necessita per tornar a mirar de tu a tu els grans. Per això l’estiu que ve no pot ser un estiu de pedaços. Ha de ser un estiu de reestructuració, amb un central esquerrà de primer nivell, un 9 de garanties, un extrem que competeixi i una defensa en què el relleu generacional, Cubarsí, Araújo, Christensen i el nou fitxatge, quedi ben definit.
Demà, mentre La Cartuja es vesteix de blanc-i-vermell i txuri-urdin, a can Barça es continuarà treballant amb la mirada posada en l’agost. L’afició celebra, amb raó, la Lliga que s’intueix. Però als despatxos, la paraula que més es pronuncia aquests dies no és campions. És Europa. I tornar a fer ombra a Europa, com saben bé Laporta, Deco i Flick, ja no depèn de l’equip que va aixecar l’avantatge sobre el Madrid. Depèn de l’equip que es comenci a muntar d’aquí a tres mesos.
