Alberto Núñez Feijóo ha tancat el cicle autonòmic amb cinc victòries consecutives. Extremadura, Castilla y León, Aragó, i ara Andalusia. El balanç és bo sobre el paper, però amaga una dificultat creixent: en tots els territoris on el PP ja governava, la seva posició s’ha complicat. A Andalusia, Juanma Moreno ha perdut la majoria absoluta i haurà de buscar suports per governar. Guanyar, sí. Però amb menys marge.
Ara Feijóo mira cap a les generals. I la pregunta que no pot evitar és quina mena de PP vol ser quan arribi la gran cita electoral. El cicle autonòmic ha deixat sobre la taula dos models molt diferents, i els dos funcionen —però en contextos oposats.
Dos models, un sol partit
Moreno Bonilla ha demostrat que el PP pot obtenir bons resultats sense imitar Vox. El seu discurs, moderat i centrat en la gestió, va ser suficient per captar el vot socialista desencisat sense necessitat d’endurir posicions. Fins i tot va plantar cara a un principi acordat entre PP i Vox en diverses autonomies —la preferència nacional— i el va qualificar d'»irreal i anticonstitucional». Malgrat les tensions, va guanyar. L’exemple andalús demostra que no cal competir amb l’extrema dreta en el seu propi terreny per obtenir resultats.
A l’altre extrem hi ha el model madrileny. Isabel Díaz Ayuso ha disputat l’electorat de Vox amb el seu mateix discurs, fins i tot en temes que Gènova havia tractat com a línies vermelles. A Madrid funciona. Però el que funciona a la capital no es pot exportar al conjunt de l’Estat sense assumir riscos importants.
La pressió interna i els pactes amb Vox
Feijóo va arribar a la presidència del PP amb la promesa de retornar al centre. La pressió d’Ayuso i l’avanç de Vox l’han anat empenyent cap a posicions més dures. Ara, els pactes de govern amb Vox en diverses comunitats autònomes li posen traves addicionals: Abascal ha tendit diverses trampes que podrien mobilitzar l’electorat d’esquerres en unes generals, on les dinàmiques són molt més difícils de controlar que en les autonòmiques.
Hi ha casos que mostren fins on pot arribar l’enduriment del discurs. A Badalona, l’alcalde Xavier Albiol va arribar al poder amb una retòrica molt dura sobre immigració. És un exemple que alguns sectors del PP veuen com a model i d’altres com a advertència.
Quin PP anirà a les generals
La decisió que Feijóo ha d’acabar de prendre és estratègica i ideològica alhora. Un PP ample, capaç de pescar en l’espai del centreesquerra, té opcions de guanyar en solitari. Un PP que competeix amb Vox en el seu propi espai pot consolidar el bloc de dretes, però s’arriscaria a perdre el vot moderat que necessita per a una majoria. El temps s’acaba, i el camí que triï marcarà el partit durant anys.
