De president a botxí
«Corre, Forrest, corre».
La frase pertany a una altra pel·lícula, a un altre personatge i a una altra Amèrica. Però serveix com a metàfora de Donald Trump: dels negocis a la televisió, dels tribunals a la Casa Blanca, de l’America First a una concepció del poder en què l’amenaça econòmica i la força militar han adquirit un protagonisme extraordinari.
El problema de córrer massa és que alguna vegada cal mirar enrere.
I darrere de Trump comença a dibuixar-se una pregunta que determinarà bona part de la política nord-americana dels pròxims mesos: fins on pot arribar un moviment polític construït al voltant d’un sol home quan aquest home comença a perdre suport?
Les eleccions legislatives del pròxim 3 de novembre en seran una resposta.
QUAN PARLEN LES XIFRES
No cal exagerar les dades.
L’última enquesta Reuters/Ipsos situa l’aprovació de Trump en el 32 %. La seva gestió del cost de la vida rep un suport encara menor i els demòcrates avantatgen els republicans en intenció de vot nacional per a les eleccions al Congrés.
Una enquesta nacional no permet convertir directament els percentatges en escons. Els Estats Units no funcionen així.
Però sí que permet detectar un problema.
Trump va prometre prosperitat i acabar amb les guerres. I precisament la butxaca i la guerra s’han convertit en dos dels assumptes que condicionen la seva presidència.
La guerra amb l’Iran ha començat fins i tot a provocar discrepàncies dins del Partit Republicà. Candidats republicans al Senat han reclamat una ràpida finalització del conflicte mentre Trump continua utilitzant una retòrica extraordinàriament contundent davant de Teheran.
Aquí adquireix sentit el subtítol d’aquest article.
De president a botxí.
No com una qualificació jurídica, sinó com una crítica política a una concepció del poder en què l’amenaça, la coerció econòmica i la força militar ocupen massa espai.
QUAN COMENCEN LES DISTÀNCIES
Éste es posiblemente el dato político más interesante.
Mentre un dirigent proporciona vots, gairebé tothom vol fotografiar-se al seu costat. Quan comença a costar-los vots, alguns descobreixen sobtadament la necessitat de recuperar personalitat pròpia.
Trump va aconseguir una cosa extraordinària: transformar el Partit Republicà fins a fer pràcticament impossible comprendre’l sense MAGA.
Però aquella victòria conté també el seu principal risc.
Quan un partit i un home acaben confonent-se, comparteixen inevitablement les seves victòries i les seves derrotes.
Per això les legislatives no seran només unes eleccions sobre congressistes i senadors.
Trump ha demanat als seus propis seguidors que actuïn pràcticament com si ell mateix fos a les paperetes.
Ha convertit, per tant, aquestes eleccions també en un examen sobre el seu lideratge.
EL CASTELL MAGA
MAGA fa temps que ha deixat de ser exclusivament nord-americà.
El trumpisme ha projectat internacionalment nacionalisme, confrontació cultural, desconfiança envers determinades institucions multilaterals i una concepció profundament personalista del lideratge polític.
Ha trobat moviments i dirigents afins a Europa i Amèrica Llatina.
Això no significa que un mal resultat republicà hagi de provocar automàticament el retrocés d’aquests moviments. Cada país té la seva història, els seus problemes i els seus propis electors.
Però sí que podria afectar una cosa molt més intangible:
el mite.
El mite del Trump políticament invulnerable.
Les victòries polítiques s’exporten magníficament.
Les derrotes, bastant pitjor.
I UN TERCER IMPEACHMENT?
Si els demòcrates recuperessin la Cambra de Representants, augmentaria considerablement la seva capacitat per investigar l’Executiu, controlar comitès, convocar audiències i, si apareguessin fets que ho justifiquessin, iniciar un nou procediment d’impeachment.
Però convé no convertir possibilitats constitucionals en profecies.
Una derrota republicana no significa automàticament un tercer impeachment. I un impeachment tampoc significa automàticament la destitució d’un president.
Trump ja n’ha sobreviscut a dos.
Un tercer és avui només una possibilitat institucional.
I aquí rau precisament la paradoxa.
Donald Trump ha sobreviscut políticament a gairebé tot.
Seria absurd escriure anticipadament el seu epitafi.
Però sobreviure no significa ser invulnerable.
CORRE, FORREST, CORRE
L’home que va reconstruir el Partit Republicà pot descobrir ara els límits d’haver-lo construït al seu voltant.
El dirigent que va convertir MAGA en un referent internacional pot comprovar que cap moviment roman eternament immune al desgast.
I qui va fer de la seva persona el centre d’un corrent polític pot acabar enfrontant-se a una vella regla del poder:
els moviments construïts al voltant d’un sol home semblen extraordinàriament forts mentre aquest home guanya i extraordinàriament fràgils quan comença a perdre.
«Corre, Forrest, corre».
Però Forrest corria sense pretendre governar el món.
Trump corre mentre governa una part decisiva d’aquest món.
I darrere de cada decisió presidencial no queden simples petjades sobre la sorra.
Queden persones. Queden països. Queden guerres. Queden víctimes. I queden conseqüències.
Fins i tot els castells aparentment inexpugnables poden descobrir que estaven construïts amb cartes.
I quan cau la primera carta, cap eslògan, cap ideologia i cap home —per poderós que es cregui— pot garantir on acabarà l’última.
