La resistència socialista, el sorpasso de Vox i la crisi de representació del Partit Popular
Les enquestes no són instruments d’endevinació sinó eines científiques per comprendre el comportament electoral. El seu valor no rau únicament a anticipar resultats, sinó a identificar tendències, transformacions socials i moviments polítics que poden modificar el sistema de partits.
L’enquesta preelectoral realitzada per GESOP per a Premsa Ibérica mereix una atenció especial. Estem davant d’una empresa demoscòpica de trajectòria reconeguda, la investigació de la qual aporta informació rellevant sobre l’escenari polític espanyol davant de les eleccions generals del 29 de novembre.
Considero que és una enquesta seriosa, metodològicament rigorosa i amb prou interès per incorporar-la a les nostres anàlisis electorals. La seva solvència no significa infal·libilitat, però tampoc no hem de confondre notorietat mediàtica amb precisió científica.
Hi ha empreses demoscòpiques amb una presència extraordinària en mitjans de comunicació d’orientació conservadora les estimacions de les quals han registrat desviacions importants. Les eleccions generals del juliol del 2023 van demostrar que determinades expectatives d’una àmplia majoria parlamentària del PP i Vox no es van correspondre amb el resultat de les urnes.
No es tracta de desqualificar empreses ni professionals. Es tracta de recordar que la qualitat d’una investigació s’acredita mitjançant la seva metodologia, transparència i capacitat explicativa, no per la seva presència reiterada als mitjans.
La credibilitat d’una enquesta no depèn de qui la difon, sinó de la capacitat per interpretar la realitat electoral sense sotmetre-la a les expectatives polítiques dels qui la publiquen.
La resistència socialista: una realitat que transcendeix Pedro Sánchez
GESOP situa el PSOE en el 22,1% d’intenció directa de vot nacional, davant del 17,9% del Partit Popular i el 14,9% de Vox.
La seva estimació electoral, però, ofereix percentatges diferents: PP, 28,7%; PSOE, 26,1%; i Vox, 18,9%. Aquesta distinció és imprescindible per interpretar correctament l’estudi.
A Andalusia, els socialistes arriben al 28,5% en vot més simpatia, Vox el 20,8% i el PP el 18,6%.
La submostra andalusa, aproximadament 180 entrevistes, exigeix prudència estadística. Això no obstant, els resultats aporten elements per estudiar la resistència de la identificació socialista.
Des del Grup 27 sostenim que el PSOE disposa d’una base electoral que no depèn exclusivament de la valoració personal de Pedro Sánchez.
El PSOE representa una organització històrica, territorialment implantada, amb milers de regidors, alcaldes, alcaldesses i agrupacions locals que mantenen una relació quotidiana amb la ciutadania.
Aquesta estructura constitueix un element polític que sovint queda insuficientment reflectit en les anàlisis centrades exclusivament en els lideratges nacionals.
L’enquesta ofereix, a més, una paradoxa significativa: Pedro Sánchez obté una valoració personal de 3,5 punts sobre deu i el 60% dels entrevistats considera dolenta o molt dolenta la gestió governamental. Tot i això, apareix com a candidat preferit per presidir el Govern, amb el 26%, davant el 16,7% de Santiago Abascal i el 13,4% d’Alberto Núñez Feijóo.
Aquests indicadors no són contradictoris. La valoració d’un dirigent i la seva preferència davant d’altres candidats mesuren diferents dimensions del comportament polític.
La resistència socialista es pot explicar, entre altres factors, per la identificació partidista, la implantació territorial i la percepció comparada de les alternatives.
PP i Vox: l’original davant de la còpia
Hi ha una reflexió que considero essencial per comprendre la transformació de l’espai conservador espanyol i que defenso des de fa temps: l’electorat prefereix votar l’original que no pas la còpia.
Quan un partit tradicional adopta progressivament el llenguatge, les prioritats i els marcs ideològics d’una formació situada a la dreta, corre el risc de legitimar precisament el seu competidor.
Aquesta és una de les qüestions centrals que cal investigar en la relació entre PP i Vox.
L’enquesta situa Vox davant del PP en intenció directa a Andalusia, encara que la reduïda mostra territorial impedeix considerar estadísticament concloent aquesta diferència.
Des de la meva perspectiva, el problema del Partit Popular no es limita a la competència electoral. També afecta la seva identitat política i la seva relació amb determinats discursos que qüestionen principis fonamentals de la convivència democràtica.
Les exhibicions de simbologia feixista, les salutacions totalitàries i la deslegitimació indiscriminada de les institucions representen expressions incompatibles amb els valors de la democràcia constitucional. La seva aparició en determinats actes o concentracions exigeix identificar responsabilitats concretes, sense atribuir-les indiscriminadament a tots els participants ni a organitzacions sense proves suficients.
Quan el debat polític substitueix les propostes per la confrontació permanent, la desqualificació o el rebuig del pluralisme, es deterioren les condicions del diàleg democràtic.
La qüestió per al Partit Popular és com diferenciar el projecte de Vox sense assumir plantejaments que puguin allunyar sectors de l’electorat conservador moderat.
Les experiències d’Alemanya, França i Itàlia ofereixen referències útils, encara que els sistemes polítics i trajectòries electorals presenten diferències importants.
La meva hipòtesi és que la intensificació d’aquesta competència pot provocar una reorganització profunda de l’espai conservador espanyol, incloses les tensions internes al Partit Popular.
No considero demostrat que es produeixi una implosió del PP. Sí que entenc que hi ha una dinàmica política que mereix ser investigada: la possible consolidació de Vox com a referent de determinats sectors de la dreta i les dificultats del PP per mantenir una identitat diferenciada.
El vot útil i una socialdemocràcia més àmplia
La segona hipòtesi que desenvolupem des del Grup 27 és la possible concentració del vot progressista al voltant del PSOE.
A nombroses circumscripcions espanyoles, la distribució provincial d’escons i l’aplicació de la llei D’Hondt fan que la fragmentació electoral tingui conseqüències rellevants.
Una concentració eventual del vot d’esquerra podria modificar l’adjudicació de determinats diputats, encara que el seu efecte dependria de cada província i de les transferències efectives entre formacions. Però hi ha una qüestió de més profunditat.
La socialdemocràcia pot fer front a aquest escenari ampliant la seva capacitat de representació, des de posicions socialliberals fins a sensibilitats més clarament situades a l’esquerra.
No es tractaria de renunciar a la identitat, sinó d’articular un projecte capaç d’oferir respostes a la inseguretat econòmica, l’habitatge, els serveis públics, les pensions i les transformacions socials.
Com defensem en els nostres treballs de filosofia política, el malestar social no té una orientació ideològica predeterminada. La seva traducció electoral depèn de com s’interpreti i es representi políticament.
El 29N també es jugarà als municipis
Hi ha una variable que considero especialment important: la connexió entre les eleccions generals de novembre de 2026 i les municipals de maig de 2027.
Els alcaldes i alcaldesses socialistes, les seues agrupacions i candidatures locals tindran motius per implicar-se en la mobilització electoral.
Les generals es poden convertir, des del punt de vista organitzatiu, en un assaig de mobilització per a les municipals.
Un resultat favorable al PSOE podria reforçar les expectatives de les organitzacions territorials. No obstant això, aquesta relació no és automàtica: les eleccions locals tenen dinàmiques pròpies, determinades per la gestió municipal i les candidatures.
La connexió entre les dues convocatòries constitueix una altra de les variables que caldrà analitzar després del 29 de novembre.
Una direcció que mereix seguiment
GESOP no proporciona cap resposta definitiva sobre el resultat electoral. Cap enquesta aïllada no ho pot fer. Però sí que ofereix informació rellevant sobre la persistència de la identificació socialista, la competència entre PP i Vox, les diferències territorials i la distància entre valoració política i preferència presidencial.
Des del Grup 27 considero necessari incorporar aquests resultats a les nostres sèries comparatives, contrastant-los amb altres estudis i prestant una atenció especial a les circumscripcions on petites variacions poden alterar el repartiment d’escons.
Una enquesta no ha de servir per confirmar les nostres conviccions, sinó per identificar les transformacions polítiques que encara estem intentant comprendre.
GESOP aporta una fotografia útil del procés. La direcció que assenyala mereix ser estudiada amb rigor, sense convertir hipòtesis en certeses ni confondre intenció directa, estimació electoral i expectatives ciutadanes. Perquè les enquestes ens poden ajudar a interpretar la democràcia, però mai substituir la voluntat sobirana dels qui finalment decideixen: els ciutadans.
Blas Ballesteros Sastre
Advocat, politòleg i analista electoral
