Els Javis han fet una pel·lícula que parla de desig, de memòria i de totes aquelles vides que es van haver d’amagar per poder sobreviure.
Vaig sortir del cinema després de veure La bola negra amb aquella sensació que deixen les pel·lícules que realment t’arriben. No tenia gaires ganes de parlar. Volia quedar-me una estona més amb el que acabava de veure, amb els seus personatges, amb algunes escenes que encara em rondaven pel cap.
M’ha encantat. I no només perquè em sembli una pel·lícula preciosa, que ho és, sinó perquè crec que Javier Calvo i Javier Ambrossi han aconseguit explicar alguna cosa que va molt més enllà d’una història d’amor.
Han parlat d’una part d’Espanya que durant massa temps va haver de viure amagada.
La bola negra parteix de l’univers de Federico García Lorca per parlar d’homes que van haver d’aprendre a dissimular els seus sentiments, a mesurar les seves paraules i, massa vegades, a tenir por d’una cosa tan senzilla com enamorar-se.
Hi ha una cosa que em sembla especialment valuosa de la pel·lícula: no presenta l’homosexualitat com un problema, sinó que mostra el mal que provoca una societat obstinada a convertir-la en un problema.
I aquesta diferència ho canvia tot.
Perquè el patiment no neix d’estimar un altre home. Neix de les mirades dels altres, de la intolerància, de les convencions socials i d’un poder que durant dècades va decidir qui podia estimar lliurement i qui ho havia de fer d’amagat.
De vegades parlem de la repressió com si hagués estat únicament una qüestió de lleis, presons o prohibicions. Però també era a les cases, a les famílies, en les converses que mai no van arribar a produir-se. Era en la por que algú descobrís qui eres. En la vergonya que els altres t’ensenyaven a sentir.
I això és una cosa que La bola negra aconsegueix transmetre sense necessitat d’estar-ho explicant constantment. Hi ha silencis, gestos i mirades que diuen moltíssim.
La presència de Federico García Lorca fa que tot resulti encara més dolorós. Per a mi, Lorca representa també una part de tot el que aquest país va perdre amb el feixisme: cultura, llibertat, intel·ligència, bellesa i una manera diferent d’entendre la vida.
El van assassinar, però també van intentar esborrar allò que representava.
I veient la pel·lícula, és impossible no pensar en quantes històries es van quedar sense explicar, quants amors van desaparèixer sense deixar rastre i quantes persones van viure una vida que no havien triat perquè la societat els va negar la possibilitat de tenir-ne una altra.
Això també és memòria històrica.
No només recordar els noms dels qui van ser assassinats o empresonats. També recuperar les vides dels qui van haver de renunciar a ser ells mateixos per sobreviure.
De vegades sentim dir que parlar del franquisme és entossudir-se a remoure el passat. Mai no he entès aquest argument. Conèixer el que va passar no significa viure ancorats en aquell passat. Precisament significa el contrari: saber d’on venim per entendre per què determinades llibertats són tan importants i per què mai no les hauríem de donar per garantides.
Però seria injust parlar només del contingut polític de La bola negra, perquè també m’ha semblat una pel·lícula bellíssima.
Hi ha escenes que semblen aturar el temps. La fotografia, la música, els cossos, les mirades, els paisatges… Tot contribueix a crear una atmosfera que acaba embolcallant-te.
I sí, és una pel·lícula sentimental. I, per moments, excessiva. I què?
A mi m’agrada el cinema que s’atreveix a sentir. Estic una mica cansada que sembli que emocionar-se és una cosa menor, com si una pel·lícula fos més intel·ligent com més freda fos.
La bola negra vol emocionar-te i no ho amaga.
Mentre la veia, també pensava inevitablement en el present.
Hem avançat moltíssim. Seria absurd negar tot el que s’ha aconseguit durant aquestes dècades. Però n’hi ha prou d’escoltar alguns discursos, llegir determinats comentaris a les xarxes socials o comprovar que es continuen produint agressions contra persones LGTBI per entendre que cap dret està conquerit per sempre.
Hi ha qui considera que parlar de diversitat sexual és fer política. Com si defensar que dues persones puguin estimar-se lliurement fos una posició ideològica discutible i no una cosa tan elemental com poder viure la teva pròpia vida.
El que va ser veritablement ideològic va ser perseguir-les. Condemnar-les. Humiliar-les. Obligar-les a amagar-se.
Per això crec que pel·lícules com aquesta continuen sent necessàries.
Perquè els drets de què gaudim avui no van aparèixer per art de màgia. Hi va haver persones que van lluitar per aconseguir-los, que es van enfrontar a les seves famílies, a les institucions i a una societat que els repetia constantment que allò que sentien estava malament.
Algunes van poder viure prou temps per comprovar fins a quin punt havia canviat Espanya.
Moltes altres no.
I a aquestes persones els devem, com a mínim, no oblidar-les.
No vull explicar el final ni aturar-me massa en escenes concretes, perquè prefereixo que qui encara no l’hagi vist s’hi acosti sense saber-ne gaire.
Només puc dir que feia temps que una pel·lícula espanyola no m’emocionava així.
M’ha agradat la seva valentia, la seva sensibilitat, la seva bellesa i aquesta manera de barrejar el desig amb el dolor sense demanar permís ni disculpes. Però, sobretot, m’ha agradat que posi al centre persones a qui durant massa temps se’ls va negar fins i tot el dret d’explicar la seva pròpia història.
I tant de bo aquesta pel·lícula arribi molt lluny. M’encantaria veure-la entre les grans pel·lícules de la temporada internacional i, per què no, competint per algun Oscar. No sé quin recorregut tindrà ni fins on arribarà, però crec sincerament que té una cosa que no sempre es troba: una història profundament nostra capaç d’emocionar algú que no conegui res de la nostra història.
Jo espero veure-la als Oscar. I espero veure-la guanyar. No perquè necessitem que Hollywood ens digui si una pel·lícula espanyola és bona o dolenta, sinó perquè seria preciós que una història sobre aquells que durant tants anys van haver de viure amagats acabés sent vista i celebrada arreu del món.
No sé si d’aquí a uns anys La bola negra serà considerada una obra mestra. No perquè no ho sigui, sinó per com s’està tornant l’ambient en la societat actual i per la normalització de l’odi. Tampoc m’importa gaire. Sé que a mi m’ha deixat empremta.
I això, quan surto del cinema, és gairebé tot el que li demano a una pel·lícula.
