Cada octubre, la salut mental ocupa un espai destacat en el debat públic. És una oportunitat per parlar de benestar emocional, prevenció i recursos, però també per recordar una realitat que no sempre tenim prou present: la salut mental no afecta tothom de la mateixa manera, i el gènere hi té un paper.
Diversos estudis han evidenciat diferències entre homes i dones tant en la prevalença d’alguns trastorns com en la manera d’expressar el malestar i de buscar ajuda. Un dels exemples més significatius el trobem en la conducta suïcida: les dones presenten, en general, més ideació suïcida i més intents de suïcidi no mortals, mentre que els homes registren més morts per suïcidi.
No es tracta d’establir qui pateix més. Es tracta d’entendre que el patiment pot manifestar-se de maneres diferents i que, per tant, també necessita respostes adaptades. Les expectatives socials, els rols de gènere i les experiències vitals poden condicionar la nostra salut mental i, fins i tot, la manera com demanem ajuda.
En el cas de les dones, factors com la sobrecàrrega de les cures, les violències masclistes, la precarietat o la pressió estètica poden contribuir al malestar emocional. En els homes, determinats models de masculinitat encara associen la fortalesa amb l’autosuficiència i la contenció emocional. Aquesta pressió pot dificultar que reconeguin el patiment i recorrin als serveis de salut mental.
Reconèixer aquestes diferències no ha de servir per etiquetar, sinó per atendre millor. Necessitem més investigació amb perspectiva de gènere, recursos accessibles i una atenció que tingui en compte les diferents realitats. Però, sobretot, necessitem continuar combatent l’estigma que encara envolta els trastorns mentals.
Massa sovint, el patiment psicològic és objecte de judicis i silencis. A les dones se’ls pot atribuir una suposada fragilitat emocional; als homes, exigir-los que siguin forts i resolguin sols els seus problemes. Dos prejudicis diferents que poden tenir una mateixa conseqüència: dificultar que les persones parlin del que els passa i busquin ajuda.
Un diagnòstic no defineix una persona. Tenir un problema de salut mental no és una feblesa ni un motiu de vergonya. És una realitat que pot afectar qualsevol de nosaltres i que requereix comprensió, acompanyament i recursos.
Aquest octubre, per tant, no n’hi ha prou amb donar visibilitat a la salut mental. Cal convertir aquesta visibilitat en compromís: amb la prevenció, amb una atenció adequada, amb la lluita contra el suïcidi i contra qualsevol forma de discriminació.
Entendre les diferències és el primer pas per corregir desigualtats. I parlar de salut mental sense estigma no hauria de ser una campanya d’un mes, sinó un compromís de tot l’any.
