Sobre l’esperança, el mèrit i la responsabilitat de viure
Arthur C. Brooks fa temps que ens convida a reconsiderar la nostra idea de la felicitat. No com un estat d’alegria permanent, ni com la recompensa que arriba després de l’èxit, sinó com una combinació de gaudi, satisfacció i sentit. Una vida feliç requereix cultivar les relacions, trobar valor en allò que fem i comprendre per què vivim.
Comparteixo aquesta mirada. La felicitat no pot dependre exclusivament de les circumstàncies ni quedar ajornada fins que assolim els nostres objectius. Si esperem a tenir-ho tot resolt per sentir-nos satisfets, correm el risc de convertir la vida en una cursa interminable. Tanmateix, crec que aquesta reflexió mereix un pas més: preguntar-nos no només què ens fa feliços, sinó també quina mena de persones volem ser i quins valors han d’orientar la nostra cerca.
Perquè la felicitat també és una qüestió de caràcter.
L’esperança n’és el primer fonament. No parlo d’un optimisme ingenu que ignora les dificultats, sinó de la convicció que el futur continua obert i que les nostres decisions importen. Davant del fatalisme, l’esperança ens compromet; davant del desencís, ens retorna la iniciativa. No garanteix que les coses surtin bé, però ens recorda que renunciar a intentar-ho tampoc no és una solució.
D’aquí ve el valor de l’esforç i la constància. Les coses que veritablement valen la pena solen exigir temps, disciplina i capacitat per suportar la incertesa. La feina ben feta, l’educació, els afectes i el compromís cívic no s’improvisen. Hi ha una satisfacció legítima a comprovar que hem progressat gràcies a la nostra dedicació, fins i tot quan el resultat no coincideix plenament amb les nostres expectatives.
Per això considero que el mèrit importa. Reconèixer la feina, la responsabilitat i l’excel·lència és una manera de respectar les persones que s’esforcen i d’estimular una societat que aspira a millorar. Però defensar el mèrit també exigeix prudència. No tothom parteix de les mateixes condicions, ni tots els èxits són exclusivament individuals. El mèrit ha de reconèixer l’esforç sense convertir la prosperitat en una mesura de la dignitat humana. Una societat decent recompensa la contribució, però no abandona qui necessita una oportunitat.
Aquí trobo un dels matisos que voldria afegir a la reflexió sobre la felicitat: el progrés personal només adquireix la seva dimensió més valuosa quan no ens fa indiferents als altres.
La humilitat ens ajuda a comprendre-ho. Ens recorda que les nostres capacitats necessiten aprenentatge, que els nostres èxits també es recolzen en altres persones i que sempre hi ha la possibilitat d’equivocar-nos. La prudència, per la seva banda, ens ensenya a distingir entre allò que desitgem i allò que realment mereix el nostre temps. No tot èxit compensa qualsevol sacrifici. Podem guanyar reconeixement i perdre serenitat; assolir una meta i descuidar allò que donava sentit al camí.
Per això, una vida reeixida no s’hauria de mesurar únicament pel que hem aconseguit, sinó també pel que hem preservat: els afectes, la integritat, la llibertat de criteri i la capacitat de conviure amb persones que pensen d’una altra manera.
Aquesta convicció té una dimensió humanista que considero irrenunciable. La felicitat no pot convertir-se en un projecte d’aïllament, en una tècnica per sentir-nos millor al marge del que passa al nostre voltant. Som individus amb responsabilitats, però també éssers vinculats a una comunitat. La família, l’amistat, la feina i el compromís amb els altres no són simples instruments per al nostre benestar; són espais on aprenem a reconèixer la dignitat aliena i a donar sentit a la nostra pròpia existència.
Tampoc no ens hem d’exigir estar sempre feliços. Hi ha patiments que no triem, injustícies que no podem resoldre individualment i pèrdues que necessiten temps. Atribuir tota infelicitat a una actitud equivocada seria tan injust com negar la nostra capacitat d’actuar. La responsabilitat personal importa, però també importen les condicions socials en què cada persona intenta construir la seva vida.
Potser per això la felicitat necessita alguna cosa més que satisfacció: necessita orientació moral. L’esperança ens permet avançar; l’esforç, construir; el mèrit, reconèixer el valor del que hem fet; la constància, perseverar; la humilitat, aprendre; i la prudència, triar. L’humanisme ens recorda, finalment, que res de tot això no ens hauria de fer oblidar per què vivim ni amb qui volem fer-ho.
Comparteixo amb Brooks la idea que la felicitat es cultiva i que el sentit és essencial. La meva convicció diferencial és que aquesta cerca ha d’anar acompanyada d’una pregunta ètica: estem construint una vida bona també en la manera com tractem els altres?
Perquè una vida feliç no és necessàriament una vida sense dificultats ni una vida coronada per l’èxit. És aquella en què podem mirar enrere sense avergonyir-nos dels nostres principis i cap endavant sense perdre l’esperança.
Al capdavall, potser la mesura més honesta de la felicitat no és quant hem aconseguit, sinó quant hem crescut, què hem aportat i si hem sabut progressar sense deixar de reconèixer la dignitat dels altres. La felicitat no consisteix únicament a viure millor, sinó a aprendre a viure bé.
Sempre quedarà Ítaca…
