Hi ha dies en què una ciutat deixa de ser únicament un espai físic per convertir-se en una metàfora. Madrid va ser aquest dilluns una d’aquestes ciutats. Sota el cel net de juny, entre combois oficials, campanes, controls de seguretat i milers de ciutadans seguint cada moviment de la comitiva pontifícia, la capital espanyola es va transformar en l’escenari d’un esdeveniment que va desbordar àmpliament els límits de la litúrgia.
El tercer dia de la visita del papa Lleó XIV a Espanya va estar marcat per la política en el seu sentit més noble: no la política reduïda a estratègia electoral o confrontació partidista, sinó la política entesa com a construcció del bé comú.
La jornada va començar amb un dels moments més significatius de tot el viatge apostòlic. Lleó XIV es va dirigir a les Corts Generals, reunides de manera extraordinària en una sessió històrica que va congregar diputats, senadors, representants institucionals i autoritats civils. Mai abans un pontífex havia intervingut davant les dues cambres espanyoles reunides en circumstàncies semblants.
L’escena posseïa una evident càrrega simbòlica.
Entre els murs del Parlament on conviuen sensibilitats ideològiques diverses, on s’expressen les tensions de la democràcia espanyola contemporània i on també es reflecteixen les fractures socials del present, el Papa va escollir parlar de diàleg.
“Les diferències no han de convertir-se en barreres infranquejables, sinó en oportunitats per a la trobada i la recerca del bé comú”, va afirmar.
Les paraules van ressonar en una Europa on la polarització s’ha convertit en una indústria política i on la por acostuma a produir més vots que l’esperança.
Tomàs d’Aquino va escriure que la finalitat de tota comunitat política és el bé comú. Vuit segles després, Lleó XIV semblava recuperar aquella intuïció medieval per recordar que cap democràcia pot sobreviure indefinidament si converteix l’adversari en enemic i la discrepància en una forma de guerra civil emocional.
Durant la seva intervenció parlamentària, el pontífex va insistir en la necessitat de protegir la dignitat humana davant qualsevol forma d’exclusió. Va defensar la convivència entre diferents, la responsabilitat ètica dels representants públics i la importància d’institucions capaces de servir la societat abans que interessos particulars.
“La política troba la seva vocació més alta quan es posa al servei de la persona humana”, va sostenir.
La frase evocava inevitablement el llegat del papa Francesc, que durant anys va insistir que “la realitat és superior a la idea” i que la política constitueix una de les formes més elevades de la caritat quan està orientada al servei dels altres.
Després d’abandonar el Congrés, Lleó XIV va mantenir una reunió privada amb el president Pedro Sánchez. Tot i que gran part del contingut de la trobada va romandre reservat, fonts institucionals van assenyalar que les converses van abordar qüestions relacionades amb la immigració, la cooperació internacional, els conflictes armats i la creixent fragmentació social que travessa Europa.
Però potser el moment més dur de la jornada va arribar hores després.
Durant la seva trobada amb la Conferència Episcopal Espanyola, el Papa va abordar sense embuts la qüestió dels abusos sexuals dins de l’Església. Ho va fer utilitzant paraules que van recórrer immediatament mitjans de comunicació de tot el món.
“La pederàstia és una plaga.”
No hi va haver eufemismes.
No hi va haver llenguatge burocràtic.
No hi va haver refugi possible darrere de tecnicismes institucionals.
Lleó XIV va reclamar “escolta, veritat, justícia i reparació” per a les víctimes i va exigir a l’Església avançar cap a canvis reals que permetin restaurar la credibilitat moral perduda durant dècades.
Més tard, el pontífex va mantenir trobades reservades amb víctimes d’abusos. Va ser probablement un dels moments més silenciosos de la jornada i, al mateix temps, un dels més significatius. Perquè tota institució que aspiri a conservar autoritat moral ha de començar per reconèixer les seves pròpies ferides.
La tarda va continuar amb la tradicional ofrena a la Mare de Déu de l’Almudena i diverses trobades culturals i pastorals que van culminar en un dels escenaris més inesperats de tota la visita: l’Estadi Santiago Bernabéu.
Allà, desenes de milers de persones van participar en una gran celebració diocesana on la música, la pregària, els testimonis i les trobades intergeneracionals van transformar temporalment un temple de l’esport en un espai de reflexió col·lectiva.
No era difícil trobar una metàfora en aquella imatge.
Les mateixes grades que habitualment celebren victòries esportives acollien ara una conversa sobre convivència, solidaritat i dignitat humana.
I potser això explica la singularitat d’aquesta visita.
Perquè Lleó XIV sembla comprendre que la crisi contemporània no és únicament econòmica ni institucional. És també una crisi de sentit.
Europa posseeix tecnologia, riquesa i coneixement com mai abans en la seva història. Tanmateix, conviu simultàniament amb la solitud, la por, l’esgotament emocional, l’auge de l’extrema dreta i la creixent normalització de discursos que converteixen el diferent en una amenaça.
Per això les paraules pronunciades aquest dilluns adquireixen una dimensió que transcendeix el religiós.
Quan el Papa parla de democràcia, parla també de memòria.
Quan parla d’immigració, parla d’humanitat.
Quan parla d’abusos, parla de responsabilitat.
Quan parla de dignitat, parla del futur.
José Ortega y Gasset advertia que les societats es degraden quan perden la consciència de la seva pròpia responsabilitat històrica. Potser aquesta és la gran qüestió que travessa aquesta visita.
No què pensa l’Església sobre Espanya.
Sinó quina mena d’Espanya, quina mena d’Europa i quina mena d’humanitat estem disposats a construir en una època on el soroll acostuma a imposar-se a la reflexió i on la indignació immediata amenaça constantment de substituir la raó.
En caure la nit sobre Madrid, mentre les llums del Bernabéu continuaven enceses i les últimes caravanes oficials abandonaven el recinte, quedava una sensació difícil d’ignorar.
La sensació que, almenys durant unes hores, la política, la fe i la memòria històrica havien compartit un mateix llenguatge.
El llenguatge de la dignitat humana.
