«La justícia és la primera virtut de les institucions socials». John Rawls, Teoria de la justícia (1971).
La violència masclista, la violència vicària i els abusos sexuals a menors són problemes diferents, però comparteixen una exigència: que les institucions escoltin a temps, actuïn amb rapidesa i no deixin la víctima desprotegida.
Quan una dona denuncia amenaces, una mare tem per la seguretat dels seus fills durant les visites o un menor revela un abús sexual, obrir un expedient no és suficient. Cal activar un mecanisme de protecció ràpid, coordinat i verificable.
Espanya disposa d’un marc normatiu ampli, però la resposta pot arribar tard, quedar atrapada entre administracions o basar-se en una valoració insuficient del risc. Protegir exigeix impedir el dany, a més de perseguir-lo quan ja s’ha produït.
Tres violències que requereixen respostes específiques
La violència masclista s’exerceix contra una dona dins d’una relació de poder i control. Pot ser física, psicològica, econòmica o sexual i incloure amenaces, vigilància i coacció. El seu nucli és la dominació.
La violència vicària utilitza el dany als fills i filles per castigar, controlar o doblegar la mare. Pot manifestar-se mitjançant amenaces i instrumentalització dels menors i arribar, en les seves expressions més extremes, al seu assassinat.
La violència sexual contra la infància vulnera greument la seva integritat. L’abús de poder, la confiança traïda i les dificultats del menor per comprendre o denunciar el que ha passat exigeixen una protecció especialitzada.
Quan l’alarma arriba tard
Les lleis de protecció davant la violència de gènere i de protecció integral de la infància, juntament amb els protocols institucionals, estableixen obligacions. El problema apareix quan aquestes previsions no es tradueixen en actuacions eficaces.
Una denúncia pot registrar-se mentre s’infravalora el perill. Un informe social pot advertir d’una situació de desprotecció i trigar a arribar al jutjat. Una ordre d’allunyament no garanteix per si sola que l’agressor no torni a apropar-se. Un menor pot donar senyals d’alarma sense que els adults responsables articulin una resposta ràpida.
A això s’hi afegeix la revictimització: repetir el relat davant de policies, metges, psicòlegs, treballadors socials i jutges, de vegades en espais inadequats. La protecció acaba convertint-se en una càrrega quan obliga a reviure innecessàriament el patiment.
«Protegir no és només condemnar després: és impedir que el dany es produeixi.»
Escoltar i protegir amb garanties
Escoltar exigeix prendre’s seriosament el relat i investigar-lo, sense convertir-lo en una presumpció automàtica de culpabilitat. La protecció eficaç ha de conviure amb les garanties de l’estat de dret.
Una dona que denuncia necessita saber si està en perill, disposar d’un lloc segur, rebre informació comprensible i comptar amb acompanyament. L’avaluació del risc s’ha de traduir en mesures efectives: vigilància, recursos d’acollida, atenció psicològica i seguiment.
Amb els menors, l’escolta s’ha d’adaptar a la seva edat i maduresa. Calen espais segurs, professionals especialitzats i declaracions protegides quan correspongui, evitant que hagin de repetir una vegada i una altra el que han patit.
Cap protocol protegeix per si sol si falten personal, formació, mitjans o coordinació. La seva utilitat es mesura en la capacitat de respondre a cada situació concreta.
La responsabilitat dels jutges
Els jutges tenen una responsabilitat central: valorar els indicis i el risc immediat i adoptar mesures cautelars proporcionades i eficaces. Segons el cas, poden ser necessàries ordres d’allunyament, restriccions o suspensió de visites, retirada d’armes o intervenció dels serveis de protecció.
La igualtat formal entre progenitors no es pot utilitzar per ignorar una asimetria real de poder. La decisió ha d’atendre el perill i la seguretat dels menors, amb informació suficient i una valoració individualitzada.
També calen jutjats amb recursos adequats i professionals preparats. La qualitat de la justícia depèn dels seus mitjans i de la formació de qui l’imparteix, especialment quan han de reconèixer senyals de violència vicària.
«La igualtat formal entre progenitors no es pot utilitzar per ignorar una asimetria real de poder.»
Coordinar perquè la protecció funcioni
Fiscalia, policia, serveis socials, sanitat i educació han d’actuar com un sistema de protecció. Si cada institució conserva una part de la informació sense compartir-la a temps, la resposta perd eficàcia.
La Fiscalia necessita rebre els avisos pertinents; la policia, documentar els fets i valorar el risc; els serveis socials, avaluar la situació familiar; i els centres educatius i sanitaris, detectar i comunicar senyals d’alarma. El jutge ha de decidir amb informació completa.
Les reformes legals han d’anar acompanyades de recursos, formació, terminis d’actuació, indicadors públics i supervisió. Reconèixer una violència en una norma serveix de poc si els serveis encarregats d’intervenir no disposen dels mitjans per fer-ho.
La protecció davant els abusos en entorns religiosos
Els abusos sexuals comesos per alguns sacerdots representen una vulneració especialment greu de la confiança i de la protecció deguda a la infància. La concentració d’autoritat, l’escassa supervisió externa i les dificultats per denunciar poden afavorir situacions de desprotecció.
Això no permet atribuir responsabilitat col·lectiva a tots els sacerdots ni a tota l’Església. Sí que obliga a exigir controls eficaços, canals de denúncia segurs i independents, preservació de proves i reparació a les víctimes.
La protecció del menor ha de prevaldre sobre la reputació institucional i la lleialtat corporativa. Cap posició d’autoritat pot justificar que es minimitzi l’abús o s’obstaculitzi la seva investigació.
El que ha de canviar
La resposta institucional exigeix valorar el risc de manera immediata i revisable; escoltar en condicions segures; adoptar mesures proporcionades quan hi hagi indicis de perill; i coordinar els serveis amb responsables identificats i terminis exigibles.
També s’han de publicar dades i auditar els resultats. Sense saber què falla, on i per què, serà difícil corregir una resposta insuficient i exigir responsabilitats.
La protecció de dones i menors no pot dependre de la sort, de la sensibilitat individual d’un professional o del fet que la tragèdia ja s’hagi produït. Ha de ser una obligació pública, mesurable i constant.








